Havia passat molt de temps, massa i tot, des de la darrera vegada. Els nostres encontres eren esparsos, però sabia que prest o tard ens trobaríem novament.
Al principi de conèixer-te estava una mica inquieta, sensació que s’accentuava en saber que l’hora de la nostra cita era a prop. Sabia que durant el temps que estiguéssim junts en aquella habitació em sentiria a gust amb tu, tot i l’inevitable nerviosisme inicial. Ja t’havia explicat el primer dia que el principi de tota nova coneixença em suposa un enorme batement d’ales de papallones a la panxa, no ho he amagat mai.
Sé que no tothom és igual, això és ben evident, i que cadascú se les enginya com pot per fer-ho el més bé possible –ja saps allò de
“Quod natura non dat, Salamanca non otorgat”. Quan vaig experimentar la teva gran habilitat se’m va obrir un nou horitzó. Eres tan i tan bo, ho feies tan i tan bé que no n’hi havia cap altre com tu. I la veritat és que, comparant-te amb els anteriors, t’assegur que la meva afirmació no és gratuïta.
Massa temps sense coincidir amb tu, sí, però ja saps el que passa, un dia per naps, un dia per cols, no trobava el moment per fer efectiu el nostre encontre. No sé quina és la paraula escaient per expressar-ne el motiu, però la veritat és que fa algun temps que necessitava veure’t, sentir-me a prop teu, saber que podia confiar en tu, ja que el meu dia a dia tenia quelcom que em provocava neguit, que no rutllava i que només tu podies solucionar a partir d’una confiança plena envers la teva persona, el teu correctíssim tracte, les teves encomiables paraules, la suavitat dels teus gestos, la delicadesa de les teves mans.
Dijous passat teníem una cita. Tu no t’hi vares presentar. Feia dies que m’avisaren que no hi series. Em vaig fer a la idea que les coses no duren eternament, que un dia s’acaben. I aquest final havia arribat. El teu lloc l’ocupà una altra persona, igualment sensible i, com tu, amb una gran senzillesa i humanitat. La nostra relació és incipient, però esper que amb el temps serà tan plaent com la que tenguérem tu i jo.
Massa temps sense veure-hi clar, amb nitidesa, diafanitat, precisió, sobretot de lluny... i és que la vista té les seves servituds i la miopia ha seguit el seu ascendent camí!
Una besada molt grossa! ;-)
