Han hagut de passar molts de dies perquè pogués dedicar-te aquestes línies. No és fàcil teclejar tot el que vols dir quan l’esma és lluny i l’enyor és ben patent. Avui toca, i aquí som.
Tot i sabedora del més o menys imminent final, se’m va fer costa amunt començar les hores d’aquell diumenge 18 de febrer. Una telefonada m’informà del que no voldria haver sabut, no per un pretès i volgut desconeixement, sinó per la impotència que vaig sentir al temps de conèixer la fatídica notícia. Aquell diumenge, dia de festa grossa per als creients, deixares les terrenals contrades i emprengueres camí vers pasturatges celestials.
Ja sabíem que prest o tard te n’aniries. Ja sabíem que prest o tard això succeiria. Ja sabíem que en la teva situació no podíem demanar miracles. Ja sabíem que el curs de la teva malaltia podia tenir un malaurat esdevenidor. Ja ho sabíem, sí, però així i tot ens negàvem a l’evidència. Ja ho sabíem, sí, però així i tot volíem la teva companyia. Ja ho sabíem, sí, però així i tot et necessitàvem molt més temps entre nosaltres. Ja ho sabíem, sí, però...
Quan faig memòria dels moments que he pogut viure amb tu, em vénen al cap tres paraules:
“il·lusió”,
“ànim”,
“responsabilitat”.
Il·lusió, per la feina que has fet durant tota la vida, com a mestra, sempre en contacte amb els menuts i els joves, tot oferint-los el millor de tu, tot intentant que el camí que els has ofert fos la millor eina per al seu futur.
Ànim, pel teu encoratjament en tot el que has emprès. Quantes xerrades hem fetes al llarg de la teva estada al barri en les quals m’has infós l’ànim que en algun moment donat m’ha mancat.
Responsabilitat, a partir de les tasques que has hagut de conduir i coordinar.
Aquestes darreres setmanes han estat propícies per al record. M’han sortit a l’encontre moltes de converses compartides, des de la salut o a partir de les visites per fer-te una estona de companyia durant la remaleïda malaltia. Anècdotes sobre la teva vida, de petita, al poble, amb els teus pares i la teva germana, tan estimada... aquell al·lotet que et venia al darrere i a qui donares carabasses perquè el teu camí era ben bé un altre... el teu viatge a Tarragona, per fer uns cursets... l’anada a Formentera –ai, quin enyor!–... la teva estada a diferents indrets de l’Illa... vivències de la teva existència que sempre has explicat amb els ulls i amb el somriure nets... moments viscuts amb tot l’amor del món. I sobretot, aquella gran curolla que has seguit com a lema i que no t’ha abandonat mai: intentar fer feliços els altres. I saps, amiga?... em sembla que ho has aconseguit plenament.
Des de la teva nova estança, als paratges on el sol sempre és present, fes-nos una clucada d’ull de tant en tant, eh, pensa-hi!
Una besada i un record emocionat.
