Hi havia qualque cosa a l’ambient que li provocava neguit i tengué la necessitat de fer una petita travessia. No tenia el costum de sortir a navegar en diumenge, però aquell horabaixa de maig es veié abocada a fer-ho. Les quatre parets del seu espai preferit s’estrenyien –i l’estrenyien– més i més i el seu desfici augmentava per moments. Sense saber quin rumb prendre, disposà la barqueta i començà la seva singladura. No sabia quines aigües la rebrien, però s’arriscà a l’aventura.
Salpà i emproà enfora de la costa, al bell mig de la mar. Durant la travessia, un garbuix de pensaments desordenats li sortí a l’encontre. Es feu lluny i l’ansietat no la deixà en cap moment. Remà, remà, remà... S’allunyà més i més de la vorera. Cap contacte amb el seu litoral estimat, només aigua al seu voltant, no es veia res més: ella i l’aigua, ella i la barqueta, ella i els seus pensaments, ella i... ella mateixa. Les seves cavil·lacions li provocaven més desassossec encara. Sabia que es castigava, tot pensant aquelles coses, però ja sabem que el cap, de vegades...
Les forces l’abandonaren, els rems se li feien més i més feixucs entre les mans, no podia remar més, el cansament no li ho permetia. Decidí descansar una estona, fins que pogués emprendre el camí de tornada.
El sol començà a declinar. L’horitzó es tenyí de grocs, blaus, lilencs i vermellosos tons crepusculars. Ella, a la barqueta, contemplava la immensitat que l’envoltava. En poc temps, l’espectacle cromàtic que divisava a la llunyania es va dissipar. Aquella preciosa imatge plàstica esdevengué foscor. El seu cor començà a bategar amb més força. Tenia por. Es trobava allà, sense ningú més al seu costat, ella només... i sola.
No podia pensar, estava bloquejada. Tenia necessitat de fugir d’aquell lloc i agafà novament els rems per tornar cap a la costa. No era moment de pensar en res més que en el fet de marxar ràpidament, la negror de la nit i la seva paüra l’empenyien a fer-ho. En el seu cervell, una sola paraula la martellejava incessantment: “por”.
Continuà avançant. Les ganes de tocar terra eren més poderoses que el cansament dels seus fràgils braços. De sobte, els seus ulls varen veure un punt de llum, allà, lluny, en el que podia intuir una petita elevació de terreny. Aquella visió es repetia intermitentment, una vegada i una altra. A mida que s’acostava a la vorera es feia més i més gran. Sí, era un far, que l’ajudà a arribar a port i que aconseguí esvair aquella feixuga sensació de feredat que li provocava la foscúria de la nit, de la seva nit. Un far que amb una mirada, un bes, una abraçada i tot l’amor la va transformar en un ésser ple de llum. Des d’aleshores ençà mai no ha deixat de guiar-la, per lluny que sigui, perquè llueix amb tota la força, amb tota la intensitat que pot arribar a lluir i, sobretot, a estimar.
