giragonsa
aquí comença la meva singladura per les sovint proceloses, sovint tranquil·les aigües del ciberoceà... que cada jornada de navegació prengui el rumb adequat i que em dugui a bon port... vols navegar amb mi?
Dades personals
- Nom: nacoca
- Ubicació: un racó de món, Països Catalans
Poques coses més a dir que encara no conegueu
diumenge, de març 26, 2006
diumenge, de març 19, 2006
Una passejada per Vic
Passa un quart d’hora de migdia d’un divendres del mes de març. L’avió ha aterrat sense problemes i algú ens espera a l’aeroport del Prat, i amb gran sorpresa per part nostra no només una persona, sinó dues. Dos somriures d’orella a orella i quatre ulls alegres i enjogassats que s’uneixen als nostres. Una gran abraçada, un “com ha anat el vol?”, un “tenia ganes de veure-us!”... i cap al cotxe.
Emproam totes quatre cap a Vic. Hi arribam als volts de la una i mitja (a dos quarts de dues en “parlar borrós”, segons diu algú molt estimat). Aparcam i ens apressam a trepitjar els carrers d’una ciutat on no he estada mai i que domina pam per pam la meva amiga. Passam per carrers estrets, costeruts i humits. La part antiga, reminiscències d’un passat en què reconec la meva ciutat. Anam a parar a la plaça Major. Les seves arcades em recorden els arcs de l’Almudaina, al “meu” Hort del Rei. Continuam la passejada i anam a dinar. Havent acabat, sant tornem-hi, que en unes hores cal tornar cap a Barcelona. Mostres de modernisme ençà i enllà. “Oh, quin edifici més majestuós!”... És el Casino. Llàstima no tenir una càmera per captar-ne alguna imatge. Queda anotat a l’agenda: en tornar, foto! Una altra cosa ens crida l’atenció: un aparador ple de xocolates a una pastisseria ben coneguda de la ciutat... boníssimes! En donam fe!
Un banc al sol, al carrer de l’estació, ens convida a badocar. Gent de totes les procedències, de tota raça, de tota mida, de tot color, de tot pelatge, nouvinguts de pertot arreu. Xerram, observam, contemplam, reim...
Unes hores precioses en grata companyia, plenes de vida i curulles d’emocions, ens apropen a l’hora dels adéus. Ens acomiadam de Vic i... fins a la pròxima!
Emproam totes quatre cap a Vic. Hi arribam als volts de la una i mitja (a dos quarts de dues en “parlar borrós”, segons diu algú molt estimat). Aparcam i ens apressam a trepitjar els carrers d’una ciutat on no he estada mai i que domina pam per pam la meva amiga. Passam per carrers estrets, costeruts i humits. La part antiga, reminiscències d’un passat en què reconec la meva ciutat. Anam a parar a la plaça Major. Les seves arcades em recorden els arcs de l’Almudaina, al “meu” Hort del Rei. Continuam la passejada i anam a dinar. Havent acabat, sant tornem-hi, que en unes hores cal tornar cap a Barcelona. Mostres de modernisme ençà i enllà. “Oh, quin edifici més majestuós!”... És el Casino. Llàstima no tenir una càmera per captar-ne alguna imatge. Queda anotat a l’agenda: en tornar, foto! Una altra cosa ens crida l’atenció: un aparador ple de xocolates a una pastisseria ben coneguda de la ciutat... boníssimes! En donam fe!
Un banc al sol, al carrer de l’estació, ens convida a badocar. Gent de totes les procedències, de tota raça, de tota mida, de tot color, de tot pelatge, nouvinguts de pertot arreu. Xerram, observam, contemplam, reim...
Unes hores precioses en grata companyia, plenes de vida i curulles d’emocions, ens apropen a l’hora dels adéus. Ens acomiadam de Vic i... fins a la pròxima!
Una besada! ;-)
dilluns, de març 13, 2006
No, no calia!
No, no calia! Després de deu anys no calia que hi tornassis. Els teus no s’ho mereixen, però tu tampoc, saps? Els teus han invertit molt d’esforç i constància i un caramull de diners perquè no hi tornassis, perquè te’n sortissis. Els teus no en tenen cap culpa, però els hi has ben involucrats! Estan amb l’ai al cor cada vegada que surts de casa, voldrien poder confiar en tu, però els costa, ja ho saps! Són al teu costat perquè t’estimen amb bogeria. Però... els estimes, tu? No ho sembla, la veritat! I el pitjor de tot és que no t’estimes a tu mateix, ho estàs demostrant. I em sap greu, tot plegat.
Sí, ja em pots dir que no em fiqui on no em demanen, que la nostra coneixença tampoc no és tan profunda com ara això i que no tenc cap dret ni un a dir-hi la meva. Pensa el que vulguis. Conec els teus des de fa anys, com saps, i em dol que hagin de dormir amb un sol ull tot vetlant perquè no els fugis de casa a la matinada per anar a la recerca d’una dosi del que sigui. A tu tant t’és la porta com la finestra, ni tan sols t’espanta l’alçada del balcó, la qüestió és una sola, tu la coneixes i els teus la pateixen. Dels teus companys de viatge, millor que no en parlem.
Sé que mai no llegiràs aquestes paraules, però he tengut necessitat de dir-t’ho. Ah, només una cosa més: NO, NO CALIA!
Sí, ja em pots dir que no em fiqui on no em demanen, que la nostra coneixença tampoc no és tan profunda com ara això i que no tenc cap dret ni un a dir-hi la meva. Pensa el que vulguis. Conec els teus des de fa anys, com saps, i em dol que hagin de dormir amb un sol ull tot vetlant perquè no els fugis de casa a la matinada per anar a la recerca d’una dosi del que sigui. A tu tant t’és la porta com la finestra, ni tan sols t’espanta l’alçada del balcó, la qüestió és una sola, tu la coneixes i els teus la pateixen. Dels teus companys de viatge, millor que no en parlem.
Sé que mai no llegiràs aquestes paraules, però he tengut necessitat de dir-t’ho. Ah, només una cosa més: NO, NO CALIA!