A na Marieta

In memoriam

Et vaig conèixer amb un somriure, te n’has anat somrient. Te n’has anat amb molta pau... i somrient. Record quan et vaig veure en persona, per primera vegada. Tenies catorze anyets. Ta mare, fent veure que s’havia deixat les claus a casa, tocà el timbre. Tu, com qui no vol la cosa, obrires la porta. Una música embolcallà tot el replà. Una música coneguda, reconeguda i molt estimada: el Cànon en Re major de Johannes Pachelbel. Cara de sorpresa, rialles, un tup-tup al cor... Un molt especial missatge de benvinguda m’esperava a l’entrada del pis. A la petita pancarta –dos fulls enganxats amb adhesiu–, unes enormes lletres traçades amb mà ferma i artística alhora. Aquell mateix vespre, petit concert a trio: ta mare cantant, tu al piano i jo a la guitarra... i en Xino miolant ençà i enllà, fent-nos els cors.

D’aquell divendres 9 de juliol de fa sis anys me’n queda un record molt entranyable. Avui, en saber que havies marxat, s’ha fet present a la memòria carregat d’emoció. Que sigui aquesta petita anècdota un merescut homenatge a tu, Marieta. Allà on siguis somriu-nos i dóna’ns la mà si ens cal.

Et vaig conèixer amb un somriure, te n’has anat somrient. Te n’has anat amb molta pau... i somrient.