A na Marieta

In memoriam

Et vaig conèixer amb un somriure, te n’has anat somrient. Te n’has anat amb molta pau... i somrient. Record quan et vaig veure en persona, per primera vegada. Tenies catorze anyets. Ta mare, fent veure que s’havia deixat les claus a casa, tocà el timbre. Tu, com qui no vol la cosa, obrires la porta. Una música embolcallà tot el replà. Una música coneguda, reconeguda i molt estimada: el Cànon en Re major de Johannes Pachelbel. Cara de sorpresa, rialles, un tup-tup al cor... Un molt especial missatge de benvinguda m’esperava a l’entrada del pis. A la petita pancarta –dos fulls enganxats amb adhesiu–, unes enormes lletres traçades amb mà ferma i artística alhora. Aquell mateix vespre, petit concert a trio: ta mare cantant, tu al piano i jo a la guitarra... i en Xino miolant ençà i enllà, fent-nos els cors.

D’aquell divendres 9 de juliol de fa sis anys me’n queda un record molt entranyable. Avui, en saber que havies marxat, s’ha fet present a la memòria carregat d’emoció. Que sigui aquesta petita anècdota un merescut homenatge a tu, Marieta. Allà on siguis somriu-nos i dóna’ns la mà si ens cal.

Et vaig conèixer amb un somriure, te n’has anat somrient. Te n’has anat amb molta pau... i somrient.

El sofà, ben cremat

El sofà, ben cremat. Massa temps s’ha torbat a esvair-se. Ara ja dorm els somni dels justs. Al cel sia el remaleït sofà.

;-)

Tres en una

Tres en una, així va ser. Tres celebracions el mateix dia, que així ho paga: el casament dels pares i el bateig i la primera comunió dels fills, nin i nina. Tot va ser d’allò més especial, íntim–que no arribàvem a la dotzena de convidats–, senzill, sense gaires complicacions i molt emotiu. Els noviis, pletòrics i contents, rebien les salutacions dels qui ens havíem congregat en aquell petit tros de paradís on tot tenia el seu particular encant, i els nins, ben alegres i feliços. La música triada per a la cerimònia contribuí a crear una atmosfera molt especial. La matriarca de la família, esplèndida; i els padrins de bateig, satisfets amb aquests preciosos fillols.

Un poc més tard arrodonírem l’esdeveniment amb un bon sopar al qual seguí una petita passejada pels bells paratges d’aquell entorn privilegiat. Vàrem gaudir de la lluminositat dels estels i escoltàrem embadalits el so de la natura.

Realment dissabte passat va ser un dia molt especial que recordarem per estona. Felicitats a tots quatre.

Una besada molt grossa per a vosaltres, Dito, Fiti, Giro i Yoli. ;-)

La desterrada

Sortim tard del pis. L’elàstica llargària de la vetlada ha escurçat considerablement les hores dedicades al déu Morfeu, i ara en patim les conseqüències. Amb pressa, berenam de cafè amb llet i uns bons croissants (les puntes per a mi), i al cap de no gaire estona ens disposam a emprendre camí cap a Sóller. És dissabte, gairebé a punt de migdia, i no hi ha manera que passi l’autobús. Agafam un taxi i ens plantam a l’estació del tren. Sort que ens han comprat ja els bitllets, així no cal passar pena d’haver de quedar a terra.

Falten uns minuts perquè soni el xiulet que doni el sus a la nostra passejada. Els companys de viatge són d’altres indrets. La parella de francesos: ella, amb cabell curt i uns encuriosits ulls que tot ho abasten; ell, petitó i barbut, observa el rebregat mapa que porta a la butxaca. La resta, anglesos i alemanys, observa embadalida la factura del vagó, construït de fusta i amb un encant que li confereix quelcom molt especial. Res a veure amb els altres trens que solquen la terra illenca: el de Sóller, gairebé centenari, és únic.

Comença el trajecte, abandonam la ciutat i ens dirigim a una preciosa vall situada a la Serra de Tramuntana, on arribam al cap d’una hora, prèvia parada al Mirador des Pujol d’en Banya per fer unes quantes fotos. Durant el recorregut passam per tretze túnels, un d’ells llarguíssim, i a mida que ens acostam al preciós poble que ens espera, situat a la costa nord-oest mallorquina, contemplam enfilalls d’oliveres, tarongers i llimoneres.

L’Ajuntament, la parròquia de Sant Bartomeu, cafès, botigues, bars, comerços... Avui hi ha mercat. Les paradetes se situen a la plaça. La gent mira i remira els productes que ofereixen els venedors, molts, provinents de llocs remots. Sentim una música. Ens hi atansam. Un grup “lolailo”, amb guitarres, caixa flamenca, cant i mamballetes, entretén els turistes i els nadius.

Al restaurant, com pertot arreu: insalata di stagione, sopa de pescado, salade au jambon, hors d´oeuvre, kartoffelsalat, zuccinicremesuppe, arroz a la cazuela, risotto di baccalà, pizza ai quattro formaggi, berenjenas rellenas, spanisches kartoffelomelett, gambas a la plancha, bar (loup de mer) en papillote, meerpolyp auf galicische art, poulet rôti aux pommes de terre, fresas con nata, zitronenkuchen, white coffee, ice-cream, cortado, succo di pera, orange juice...

Ja havent dinat, el tramvia fa camí cap al Port, situat a uns tres quilòmetres de Sóller. La platja d’en Repic, a mà esquerra, encara no acull els banyistes habituals. El dia és grisenc i qualque gota de pluja escadussera ens enteranyina els vidres de les ulleres. Ens passejam i xerram, del tot i del no-res, això sí, amb grata companyia. La música novament, els “lolailos” fan el seu repertori davant un ben poc participatiu auditori. Les barques de pesca ja han arribat a port. Embarcacions petites o grosses, algunes de les quals són ben venals: for sale, zu verkauffen, en venta...

La desterrada continua en la seva marginalitat. Fins quan? Serem a temps de veure-la ocupar el lloc que li pertoca i que mai no hauria d’haver perdut?

Una besada molt grossa! ;-)

De coloms i de voltors

Aquell matí et revestires de coratge i li’n digueres quatre de fresques, no debades ja paties el seu mal humor i les seves males maneres de temps ençà. Ja n’estaves farta.

Feia dies que et voltava pel cap la idea de deixar-ho córrer. Els teus vint-i-dos anys i les ganes de posar les coses clares et donaren l’empenta suficient per plantar-li cara: “Me’n vaig, no t’aguant més, ja estic cansada dels teus crits”. La seva cara es transformà. El seu rostre es desencaixà. No es podia creure les paraules que sortien dels llavis d’aquella dona. Ell, que tenia la paella pel mànec en tot moment, es va sentir desarmat. “Però, nina, què dius? No m’ho pots fer, això! No te’n vagis, no em deixis, ara... què faré sense tu?”

Ell no esperava tal conversa. Aquell home fet i refet d’una cinquantena d’anys, amb barba blanca i cabells més aviat llargs, no estava preparat perquè aquella joveneta li cantàs les quaranta. La seva reacció d’estranyesa es manifestà al punt. La tensió del moment li va fer perdre els papers. Ell, tan segur de si mateix, sempre ferm en tot el que deia, sense vacil·lacions de cap tipus, va trontollar. Li va caure l’ànima als peus. Poc s’esperava que la situació li fugís de les mans. “D’això n’hem de parlar... no pots deixar-me així com així... Va, tranquil·litzem-nos i ja en parlarem més tard, que ara tanmateix no en traurem aguller.”

Sortires a dinar a fora. No us vàreu veure fins l’horabaixa. En tornàreu a parlar. La teva decisió, ben meditada, no podia ser més clara i transparent. No podíeu continuar d’aquella manera, en tensió, fatiga i estrés diari. Ell ho va encaixar com pogué ja que en realitat era el causant de tal estadi de coses.

Has de reconèixer que et sabia una mica de greu, abandonar-lo, no debades t’havia ofert noves possibilitats d’afrontar la vida i certa tranquil·litat econòmica, però això no ho era tot. La teva supeditació a ell s’havia acabat. Necessitaves –i en tenies tot el dret i l’obligació– reclamar els teus drets com a persona. Et calia manifestar-te contra aquella opressió. Tot allò no tenia sentit. I digueres la paraula màgica: prou!

A partir d’aleshores les coses canviaren per a tu. Et sentires lliure, sense la vigilància constant de les seves mirades, sense haver de sentir dia sí dia també els seus crits, les seves paraules massa sovint ofensives... El fet que decidissis fer el pas i te n’anassis va ser una fita important en la teva vida, una fita que constituiria en el futur un punt de partida per volar més i més amunt, sense el llast d’una corda que et subjectàs i et trencàs les ales a cada voleiada.

No en saberes res més fins fa uns mesos, quan el vares veure pel carrer. Desmillorat, amb la tristor a la mirada, continua amb la seva barba blanca. D’aquell cabell llarg i majestuós ja no en canten galls ni gallines. Alguna cosa semblant a la compassió et mogué a saludar-lo, de fet ell no t’havia reconegut i se sorprengué moltíssim –se n’alegrà, potser– del teu gest. Et digué que l’havien operat del cor, que duia un bypass i que la dona l’havia deixat. “Vols que anem a fer un cafè?, et digué. “No –li vares respondre–, tenc coses a fer. Que et vagi bé.”

La mort, la vida... un cinta sense fi

L'avió, amb sortida prevista a les 23.00h, va amb retard. Els passatgers, amb la targeta d’embarcament a la mà, ja es troben a la porta D86. De cop en sec, els envien a l'A22, o sigui l’eituentitú, en anglès de màquina aeroportuària. Agafen la bossa i cap allà corrents, no fos cas que... Al cap d'una bona estona de protestar i recordar-se de tots els avantpassats dels benvolguts propietaris, treballadors, amics i benefactors de la companyia aèria ja són dalt de l'aeronau. "L'aeroport de destinació es tanca a les 12.00h de la nit, suposam que hi arribarem d'hora, però haurem de fer via", diu una empleada. El pilot es posa en marxa i fiu-fiu, una mica més i no cal cordar-se la corretja. L’avió ja és a terra. Fa una estona que els amics esperen. Les salutacions i les abraçades ajuden a contrarestar la fredor de la nit. Au, que es fa tard i vol ploure... la motxilla dins el maleter i àpali, cap al pis on romandre dues nits.

L'endemà, el dia convida a fer una volta pel port, que fa solet i la llum és espectacular per fer unes quantes fotos. El passeig marítim és preciós, net i ben cuidat. Uns quants homes ja grans prenen el sol i fan petar la xerrada. Tan animats estan en les seves coses que no es temen d'un fet: en un altre banc hi ha un home que sembla dormit. Ho sembla, només. Una observació de prim compte fa suposar una altra cosa ben diferent: el seu somni és el definitiu. La cara groguenca, del color de la cera; a la mà dreta al seu inseparable bastó, i la mà esquerra ja blava-moradenca, gairebé negra, reposa sobre el seient. Telefonada al 061. Un policia local arriba en uns minuts. La gent que es passeja fa una pausa per contemplar la feta. Un home diu que el coneix: “Sí, es el señor Juan... sí, que trabajaba en...” “Em sap greu, no som d’aquí”. Unes al·lotetes se’l miren, el Sr. Joan: “¡Ay, por favor!” No en deuen haver vistes gaires, de persones mortes, i menys al carrer. El Sr. Joan porta jaqueta, gorra de visera, corbata i ulleres de sol. No deu fer gaire més d’un quart d’hora que el cor li ha dit prou. Els ulls li han quedat mig oberts, segurament per contemplar per darrera vegada les barquetes, l’aigua, el seu estimat passeig marítim. Al cel sia.

La colla abandona l'escenari, reprèn la passejada i al cap d'una estona va a dinar, que la vida continua. A les postres, guitarra a la mà i cançons a voler. Al cap d’un temps alguns ja marxen, que tenen un llarg camí de retorn a casa. Quina alegria veure'ls, feia ja tant de temps! Fins a la propera!

A la nit, sopar casolà i més cançons. Carai, quines sevillanes més ben ballades, segons qui! Les lletres d'en Raimon i d'en Serrat fan recordar bells moments, i l'emoció apareix al rostre de la benvolguda amfitriona. Acabada la vetlada, plena de paraules i de filosofies diverses, retorn al pis, que el cansament ja és manifest.

Darrer dia. Després de berenar, una volteta pel poble. Recorregut per la part antiga, vestigis de la murada i una munió de petits detalls que surten a l'encontre des de qualsevol racó. Després del vermut, en un tres i no-res ja és hora d’anar cap a l'aeroport.

Enrere queden estones plenes d'emoció, de tendresa, de rialles, de preciosos records. Amb les piles carregades per una temporada, fins una altra.

Una besada molt grossa! ;-)

Bon Nadal!

Rebotada amb el món i la bolla

Us he vistes arribar a totes tres amb el cotxe. Tu anaves al davant, al seient del copilot, al costat de ta mare; al darrere, la teva germana. No has sortit del cotxe, t’hi has quedada asseguda tot esperant que fos el moment de tornar a emproar cap a casa. La petita, amb les galtetes ben vermelles, venia de jugar a tennis. Li agrada l’esport. Bé, en realitat us agrada a totes dues, i a tu sobretot el ball, si no vaig errada.

M’ha semblat que t’havies aprimat, i li ho he comentat a ta mare, una molt bona amiga de tota la vida. M’ha dit que sí, que t’has tret de sobre una desena passada de quilos. En realitat no et fa lleig, ans al contrari. I això mateix t’ha dit molta de gent: “sí, així estàs millor”, “així estàs més guapa”... Tens catorze anys, et falten pocs mesos per fer-ne quinze, i el fet d’estar una mica grassoneta mai no t’ha fet cap gràcia. Ara, el canvi és manifest. T’he vista la carona més prima, però també he intuït uns ulls una mica trists. Et trobes en plena edat adolescent, i de tant en tant –o de massa en massa– tens qualque enganxada dialèctica a casa. Avui al matí no has volgut prendre ni un tassó de llet perquè t’has discutit amb ta mare. Fa algun temps que has posat en pràctica el “xantatge alimentari”, és a dir, si no aconsegueixes el que vols, al punt deixes de menjar. Ta mare està empipada per això i se sent malament amb tot plegat. Tu ho saps i utilitzes aquest mètode per intentar “guanyar” sempre.

Avui ha estat un episodi més d’aquest serial. No sé com acabarà. Ta mare t’ho ha dit molt clar: “obre els ulls o acabaràs a l’hospital”. No li has rebatut l’argument, ni per bé ni per mal. La darrera paraula és encara per dir.

Una besada molt grossa a totes dues!

Un sant sense canonitzar

Fa uns dies va deixar aquest món, els seus dies a la Terra varen finir. Els milers i milers de persones per qui treballà tot oferint-los un glop d’esperança han plorat la seva mort com si la d’un estimadíssim familiar hagués estat. Les coes davant el seu fèretre per dir-li l’últim adéu han estat immensament llargues: l’agraïment sincer s’ha demostrat com calia, fins i tot fent hores i hores d’espera per fixar una darrera imatge del “pare” a la retina.

Veure aquella immensa, inacabable filera de gent, esperant llargament per acomiadar-se de qui ha estat el seu guia, un referent a seguir, un far enmig de les tempestes de la pobresa hauria de fer empegueir més d’un de per devers la plaça de Sant Pere.

I tanmateix mai no serà sant, com segons qui, que a força de talonari s’ha comprat una plaça per a l’eternitat en el Cel de les canonitzacions a la carta.

Una besada molt grossa! ;-)

Feina feta

La meva felicitació a qui s’ha compromès i esforçat cada matí, durant prop de 4 mesos i mig, a assistir al curs d’Higiene i Atenció Sanitària Domiciliària i a treballar ferm per començar a entendre i parlar en la llengua nostrada. El començaren 19 dones d’empenta provinents d’Amèrica del Sud i del Magrib. L’han acabat 16 valentes. El resultat de les proves, satisfactori i amb més d’una sorpresa en positiu. Dijous passat férem una mica de festa i brufàrem perquè la vida els somrigui.

Gloria, Ana Arelys, Nadia, Catalina, Andrea Victoria, Hilcia, Lucy Rosario, Nancy Paola, Maria Antonieta, Patricia, Elizabeth, Jenny Cecibel, Mbarka, Jimena Maribel, Myriam Alba i Hilma Rosmery... a totes, enhorabona i molta de sort en el vostre futur laboral.

Una besada molt grossa! ;-)