giragonsa

A na Marieta

2010-09-17T01:07:00.000+02:00

In memoriam

Et vaig conèixer amb un somriure, te n’has anat somrient. Te n’has anat amb molta pau... i somrient. Record quan et vaig veure en persona, per primera vegada. Tenies catorze anyets. Ta mare, fent veure que s’havia deixat les claus a casa, tocà el timbre. Tu, com qui no vol la cosa, obrires la porta. Una música embolcallà tot el replà. Una música coneguda, reconeguda i molt estimada: el Cànon en Re major de Johannes Pachelbel. Cara de sorpresa, rialles, un tup-tup al cor... Un molt especial missatge de benvinguda m’esperava a l’entrada del pis. A la petita pancarta –dos fulls enganxats amb adhesiu–, unes enormes lletres traçades amb mà ferma i artística alhora. Aquell mateix vespre, petit concert a trio: ta mare cantant, tu al piano i jo a la guitarra... i en Xino miolant ençà i enllà, fent-nos els cors.

D’aquell divendres 9 de juliol de fa sis anys me’n queda un record molt entranyable. Avui, en saber que havies marxat, s’ha fet present a la memòria carregat d’emoció. Que sigui aquesta petita anècdota un merescut homenatge a tu, Marieta. Allà on siguis somriu-nos i dóna’ns la mà si ens cal.

Et vaig conèixer amb un somriure, te n’has anat somrient. Te n’has anat amb molta pau... i somrient.

El sofà, ben cremat

2010-06-21T23:11:00.004+02:00

El sofà, ben cremat. Massa temps s’ha torbat a esvair-se. Ara ja dorm els somni dels justs. Al cel sia el remaleït sofà.

;-)

Tres en una

2010-05-24T23:01:00.003+02:00

Tres en una, així va ser. Tres celebracions el mateix dia, que així ho paga: el casament dels pares i el bateig i la primera comunió dels fills, nin i nina. Tot va ser d’allò més especial, íntim–que no arribàvem a la dotzena de convidats–, senzill, sense gaires complicacions i molt emotiu. Els noviis, pletòrics i contents, rebien les salutacions dels qui ens havíem congregat en aquell petit tros de paradís on tot tenia el seu particular encant, i els nins, ben alegres i feliços. La música triada per a la cerimònia contribuí a crear una atmosfera molt especial. La matriarca de la família, esplèndida; i els padrins de bateig, satisfets amb aquests preciosos fillols.

Un poc més tard arrodonírem l’esdeveniment amb un bon sopar al qual seguí una petita passejada pels bells paratges d’aquell entorn privilegiat. Vàrem gaudir de la lluminositat dels estels i escoltàrem embadalits el so de la natura.

Realment dissabte passat va ser un dia molt especial que recordarem per estona. Felicitats a tots quatre.

Una besada molt grossa per a vosaltres, Dito, Fiti, Giro i Yoli. ;-)

La desterrada

2010-05-03T00:34:00.002+02:00

Sortim tard del pis. L’elàstica llargària de la vetlada ha escurçat considerablement les hores dedicades al déu Morfeu, i ara en patim les conseqüències. Amb pressa, berenam de cafè amb llet i uns bons croissants (les puntes per a mi), i al cap de no gaire estona ens disposam a emprendre camí cap a Sóller. És dissabte, gairebé a punt de migdia, i no hi ha manera que passi l’autobús. Agafam un taxi i ens plantam a l’estació del tren. Sort que ens han comprat ja els bitllets, així no cal passar pena d’haver de quedar a terra.

Falten uns minuts perquè soni el xiulet que doni el sus a la nostra passejada. Els companys de viatge són d’altres indrets. La parella de francesos: ella, amb cabell curt i uns encuriosits ulls que tot ho abasten; ell, petitó i barbut, observa el rebregat mapa que porta a la butxaca. La resta, anglesos i alemanys, observa embadalida la factura del vagó, construït de fusta i amb un encant que li confereix quelcom molt especial. Res a veure amb els altres trens que solquen la terra illenca: el de Sóller, gairebé centenari, és únic.

Comença el trajecte, abandonam la ciutat i ens dirigim a una preciosa vall situada a la Serra de Tramuntana, on arribam al cap d’una hora, prèvia parada al Mirador des Pujol d’en Banya per fer unes quantes fotos. Durant el recorregut passam per tretze túnels, un d’ells llarguíssim, i a mida que ens acostam al preciós poble que ens espera, situat a la costa nord-oest mallorquina, contemplam enfilalls d’oliveres, tarongers i llimoneres.

L’Ajuntament, la parròquia de Sant Bartomeu, cafès, botigues, bars, comerços... Avui hi ha mercat. Les paradetes se situen a la plaça. La gent mira i remira els productes que ofereixen els venedors, molts, provinents de llocs remots. Sentim una música. Ens hi atansam. Un grup “lolailo”, amb guitarres, caixa flamenca, cant i mamballetes, entretén els turistes i els nadius.

Al restaurant, com pertot arreu: insalata di stagione, sopa de pescado, salade au jambon, hors d´oeuvre, kartoffelsalat, zuccinicremesuppe, arroz a la cazuela, risotto di baccalà, pizza ai quattro formaggi, berenjenas rellenas, spanisches kartoffelomelett, gambas a la plancha, bar (loup de mer) en papillote, meerpolyp auf galicische art, poulet rôti aux pommes de terre, fresas con nata, zitronenkuchen, white coffee, ice-cream, cortado, succo di pera, orange juice...

Ja havent dinat, el tramvia fa camí cap al Port, situat a uns tres quilòmetres de Sóller. La platja d’en Repic, a mà esquerra, encara no acull els banyistes habituals. El dia és grisenc i qualque gota de pluja escadussera ens enteranyina els vidres de les ulleres. Ens passejam i xerram, del tot i del no-res, això sí, amb grata companyia. La música novament, els “lolailos” fan el seu repertori davant un ben poc participatiu auditori. Les barques de pesca ja han arribat a port. Embarcacions petites o grosses, algunes de les quals són ben venals: for sale, zu verkauffen, en venta...

La desterrada continua en la seva marginalitat. Fins quan? Serem a temps de veure-la ocupar el lloc que li pertoca i que mai no hauria d’haver perdut?

Una besada molt grossa! ;-)

De coloms i de voltors

2010-03-18T14:04:00.003+01:00

Aquell matí et revestires de coratge i li’n digueres quatre de fresques, no debades ja paties el seu mal humor i les seves males maneres de temps ençà. Ja n’estaves farta.

Feia dies que et voltava pel cap la idea de deixar-ho córrer. Els teus vint-i-dos anys i les ganes de posar les coses clares et donaren l’empenta suficient per plantar-li cara: “Me’n vaig, no t’aguant més, ja estic cansada dels teus crits”. La seva cara es transformà. El seu rostre es desencaixà. No es podia creure les paraules que sortien dels llavis d’aquella dona. Ell, que tenia la paella pel mànec en tot moment, es va sentir desarmat. “Però, nina, què dius? No m’ho pots fer, això! No te’n vagis, no em deixis, ara... què faré sense tu?”

Ell no esperava tal conversa. Aquell home fet i refet d’una cinquantena d’anys, amb barba blanca i cabells més aviat llargs, no estava preparat perquè aquella joveneta li cantàs les quaranta. La seva reacció d’estranyesa es manifestà al punt. La tensió del moment li va fer perdre els papers. Ell, tan segur de si mateix, sempre ferm en tot el que deia, sense vacil·lacions de cap tipus, va trontollar. Li va caure l’ànima als peus. Poc s’esperava que la situació li fugís de les mans. “D’això n’hem de parlar... no pots deixar-me així com així... Va, tranquil·litzem-nos i ja en parlarem més tard, que ara tanmateix no en traurem aguller.”

Sortires a dinar a fora. No us vàreu veure fins l’horabaixa. En tornàreu a parlar. La teva decisió, ben meditada, no podia ser més clara i transparent. No podíeu continuar d’aquella manera, en tensió, fatiga i estrés diari. Ell ho va encaixar com pogué ja que en realitat era el causant de tal estadi de coses.

Has de reconèixer que et sabia una mica de greu, abandonar-lo, no debades t’havia ofert noves possibilitats d’afrontar la vida i certa tranquil·litat econòmica, però això no ho era tot. La teva supeditació a ell s’havia acabat. Necessitaves –i en tenies tot el dret i l’obligació– reclamar els teus drets com a persona. Et calia manifestar-te contra aquella opressió. Tot allò no tenia sentit. I digueres la paraula màgica: prou!

A partir d’aleshores les coses canviaren per a tu. Et sentires lliure, sense la vigilància constant de les seves mirades, sense haver de sentir dia sí dia també els seus crits, les seves paraules massa sovint ofensives... El fet que decidissis fer el pas i te n’anassis va ser una fita important en la teva vida, una fita que constituiria en el futur un punt de partida per volar més i més amunt, sense el llast d’una corda que et subjectàs i et trencàs les ales a cada voleiada.

No en saberes res més fins fa uns mesos, quan el vares veure pel carrer. Desmillorat, amb la tristor a la mirada, continua amb la seva barba blanca. D’aquell cabell llarg i majestuós ja no en canten galls ni gallines. Alguna cosa semblant a la compassió et mogué a saludar-lo, de fet ell no t’havia reconegut i se sorprengué moltíssim –se n’alegrà, potser– del teu gest. Et digué que l’havien operat del cor, que duia un bypass i que la dona l’havia deixat. “Vols que anem a fer un cafè?, et digué. “No –li vares respondre–, tenc coses a fer. Que et vagi bé.”

La mort, la vida... un cinta sense fi

2010-02-06T19:01:00.003+01:00

L'avió, amb sortida prevista a les 23.00h, va amb retard. Els passatgers, amb la targeta d’embarcament a la mà, ja es troben a la porta D86. De cop en sec, els envien a l'A22, o sigui l’eituentitú, en anglès de màquina aeroportuària. Agafen la bossa i cap allà corrents, no fos cas que... Al cap d'una bona estona de protestar i recordar-se de tots els avantpassats dels benvolguts propietaris, treballadors, amics i benefactors de la companyia aèria ja són dalt de l'aeronau. "L'aeroport de destinació es tanca a les 12.00h de la nit, suposam que hi arribarem d'hora, però haurem de fer via", diu una empleada. El pilot es posa en marxa i fiu-fiu, una mica més i no cal cordar-se la corretja. L’avió ja és a terra. Fa una estona que els amics esperen. Les salutacions i les abraçades ajuden a contrarestar la fredor de la nit. Au, que es fa tard i vol ploure... la motxilla dins el maleter i àpali, cap al pis on romandre dues nits.

L'endemà, el dia convida a fer una volta pel port, que fa solet i la llum és espectacular per fer unes quantes fotos. El passeig marítim és preciós, net i ben cuidat. Uns quants homes ja grans prenen el sol i fan petar la xerrada. Tan animats estan en les seves coses que no es temen d'un fet: en un altre banc hi ha un home que sembla dormit. Ho sembla, només. Una observació de prim compte fa suposar una altra cosa ben diferent: el seu somni és el definitiu. La cara groguenca, del color de la cera; a la mà dreta al seu inseparable bastó, i la mà esquerra ja blava-moradenca, gairebé negra, reposa sobre el seient. Telefonada al 061. Un policia local arriba en uns minuts. La gent que es passeja fa una pausa per contemplar la feta. Un home diu que el coneix: “Sí, es el señor Juan... sí, que trabajaba en...” “Em sap greu, no som d’aquí”. Unes al·lotetes se’l miren, el Sr. Joan: “¡Ay, por favor!” No en deuen haver vistes gaires, de persones mortes, i menys al carrer. El Sr. Joan porta jaqueta, gorra de visera, corbata i ulleres de sol. No deu fer gaire més d’un quart d’hora que el cor li ha dit prou. Els ulls li han quedat mig oberts, segurament per contemplar per darrera vegada les barquetes, l’aigua, el seu estimat passeig marítim. Al cel sia.

La colla abandona l'escenari, reprèn la passejada i al cap d'una estona va a dinar, que la vida continua. A les postres, guitarra a la mà i cançons a voler. Al cap d’un temps alguns ja marxen, que tenen un llarg camí de retorn a casa. Quina alegria veure'ls, feia ja tant de temps! Fins a la propera!

A la nit, sopar casolà i més cançons. Carai, quines sevillanes més ben ballades, segons qui! Les lletres d'en Raimon i d'en Serrat fan recordar bells moments, i l'emoció apareix al rostre de la benvolguda amfitriona. Acabada la vetlada, plena de paraules i de filosofies diverses, retorn al pis, que el cansament ja és manifest.

Darrer dia. Després de berenar, una volteta pel poble. Recorregut per la part antiga, vestigis de la murada i una munió de petits detalls que surten a l'encontre des de qualsevol racó. Després del vermut, en un tres i no-res ja és hora d’anar cap a l'aeroport.

Enrere queden estones plenes d'emoció, de tendresa, de rialles, de preciosos records. Amb les piles carregades per una temporada, fins una altra.

Una besada molt grossa! ;-)

Bon Nadal!

2009-12-24T23:17:00.002+01:00

Rebotada amb el món i la bolla

2009-10-24T23:40:00.003+02:00

Us he vistes arribar a totes tres amb el cotxe. Tu anaves al davant, al seient del copilot, al costat de ta mare; al darrere, la teva germana. No has sortit del cotxe, t’hi has quedada asseguda tot esperant que fos el moment de tornar a emproar cap a casa. La petita, amb les galtetes ben vermelles, venia de jugar a tennis. Li agrada l’esport. Bé, en realitat us agrada a totes dues, i a tu sobretot el ball, si no vaig errada.

M’ha semblat que t’havies aprimat, i li ho he comentat a ta mare, una molt bona amiga de tota la vida. M’ha dit que sí, que t’has tret de sobre una desena passada de quilos. En realitat no et fa lleig, ans al contrari. I això mateix t’ha dit molta de gent: “sí, així estàs millor”, “així estàs més guapa”... Tens catorze anys, et falten pocs mesos per fer-ne quinze, i el fet d’estar una mica grassoneta mai no t’ha fet cap gràcia. Ara, el canvi és manifest. T’he vista la carona més prima, però també he intuït uns ulls una mica trists. Et trobes en plena edat adolescent, i de tant en tant –o de massa en massa– tens qualque enganxada dialèctica a casa. Avui al matí no has volgut prendre ni un tassó de llet perquè t’has discutit amb ta mare. Fa algun temps que has posat en pràctica el “xantatge alimentari”, és a dir, si no aconsegueixes el que vols, al punt deixes de menjar. Ta mare està empipada per això i se sent malament amb tot plegat. Tu ho saps i utilitzes aquest mètode per intentar “guanyar” sempre.

Avui ha estat un episodi més d’aquest serial. No sé com acabarà. Ta mare t’ho ha dit molt clar: “obre els ulls o acabaràs a l’hospital”. No li has rebatut l’argument, ni per bé ni per mal. La darrera paraula és encara per dir.

Una besada molt grossa a totes dues!

Un sant sense canonitzar

2009-07-02T00:02:00.002+02:00

Fa uns dies va deixar aquest món, els seus dies a la Terra varen finir. Els milers i milers de persones per qui treballà tot oferint-los un glop d’esperança han plorat la seva mort com si la d’un estimadíssim familiar hagués estat. Les coes davant el seu fèretre per dir-li l’últim adéu han estat immensament llargues: l’agraïment sincer s’ha demostrat com calia, fins i tot fent hores i hores d’espera per fixar una darrera imatge del “pare” a la retina.

Veure aquella immensa, inacabable filera de gent, esperant llargament per acomiadar-se de qui ha estat el seu guia, un referent a seguir, un far enmig de les tempestes de la pobresa hauria de fer empegueir més d’un de per devers la plaça de Sant Pere.

I tanmateix mai no serà sant, com segons qui, que a força de talonari s’ha comprat una plaça per a l’eternitat en el Cel de les canonitzacions a la carta.

Una besada molt grossa! ;-)

Feina feta

2009-05-25T13:36:00.003+02:00

La meva felicitació a qui s’ha compromès i esforçat cada matí, durant prop de 4 mesos i mig, a assistir al curs d’Higiene i Atenció Sanitària Domiciliària i a treballar ferm per començar a entendre i parlar en la llengua nostrada. El començaren 19 dones d’empenta provinents d’Amèrica del Sud i del Magrib. L’han acabat 16 valentes. El resultat de les proves, satisfactori i amb més d’una sorpresa en positiu. Dijous passat férem una mica de festa i brufàrem perquè la vida els somrigui.

Gloria, Ana Arelys, Nadia, Catalina, Andrea Victoria, Hilcia, Lucy Rosario, Nancy Paola, Maria Antonieta, Patricia, Elizabeth, Jenny Cecibel, Mbarka, Jimena Maribel, Myriam Alba i Hilma Rosmery... a totes, enhorabona i molta de sort en el vostre futur laboral.

Una besada molt grossa! ;-)

Danses del món al carrer

2009-04-20T12:45:00.000+02:00

Després d’algunes setmanes llargues sense agafar el llapis i el paper, en aquest cas, de posar els dits sobre el teclat, aquí som, i avui per parlar sobre el XIII Festival Mundial de Danses Folklòriques.

Enguany hi han participat seixanta grups provinents de trenta països d’arreu del món. Dimarts passat, dia 14, els carrers de la ciutat s’inundaren de colors, músiques, balls i llengües diferents a partir d’un nexe en comú: la dansa com a forma d’expressió. Després de la desfilada, que començà al passeig del Born, i ja arribats a la plaça d’Espanya, alguns grups pujaren a l’escenari per fer una petita mostra dels seus balls durant la cerimònia inaugural i la benvinguda oficial.

Els dies 15, 16, 17 i 18, les actuacions dels grups –algunes de ben espectaculars– se succeïren en diversos indrets a l’aire lliure, tot esdevenint un punt d’encontre entre milers de persones de diferents cultures i llocs de procedència. Els dies 15 i 16, al Teatre Principal, la competició, en presència del jurat.

I el darrer dia, el veredicte. No m’ha sorprès gens ni mica, perquè el que vàrem pronosticar dies enrere ha esdevingut realitat: el grup Folk Dance Ensemble Sofia 6, de Bulgària, ha aconseguit el primer premi. Balls ben vitencs, una perfecta coreografia, balladors carregats d’energia, vestuari preciós... No m’estranya que els membres del jurat hagin decidit que havien de ser els guanyadors d’aquesta edició, la veritat, perquè tot i la qualitat de tota la resta, aquests han estat quelcom especial.

Acabat el Festival, a enfundar els instruments, guardar el vestuari... però sobretot a recordar uns dies carregats d’alegria que han posat en contacte diferents maneres d’entendre i d’interpretar el ball i que han fet de Palma un gran escenari ple de música i de moviment.

Enhorabona als guanyadors i una besada ben grossa! ;-)

Sa Rua

2009-02-22T23:53:00.001+01:00

Diumenge carnavaler. Avui hi ha hagut Sa Rua. Els carrers s’han vestit de colorins amb les disfresses dels ciutadans anònims que, bé a títol particular bé participant en qualque comparsa, han contribuït a fer festa. El trespol ha quedat ben atapeït de serpentines i paperins, i el servei municipal de neteja haurà de fer feina de valent perquè en unes hores tot estigui com Déu mana. Músiques estridents, gent acaramullada, el plor de qualque menut perquè no li ha tocat cap caramel... com cada any, si fa no fa.

De les disfresses, una mica de tot... infants amb els vestits dels seus herois del cinema i la televisió; morts vivents amb una ben reeixida coreografia espectral, amb la roba feta trinxes i la cara més blanca que el paper, tot seguint els moviments d’un joveníssim “maiqueljacson”; colles de pirates en un espectacular vaixell; na Heidi i una grandíssima guarda de cabres; els personatges de la Bella i la Bèstia en una enorme carrossa; una nombrosa tribu d’indis fent una dansa ritual; hippies de tota edat, mida i faiçó; pallassos per aturar un tren; un grup de ciclistes fent sentir la seva opinió tot exigint un carril-bici que abraci tota la ciutat... I molts d’espectadors sense disfressa –oficialment parlant!– que contemplàvem la desfilada a banda i banda de carrer.

Si en teniu delit, agafau les cortines del menjador i feis-vos-en un vestit, que encara hi sou a temps!

Una besada molt grossa! ;-)

Després de quatre anys...

2009-01-05T17:51:00.002+01:00

Quan em vengué la pensada de posar en marxa aquest petit projecte cibernàutic poc podia preveure que tendria durada i tot. Com que em conec i sé que sovint faig envestida de cavall i arribada d’ase, estic contenta d’haver arribat a tal punt. Tal dia com avui de l’any 2005 aquesta finestra “giragonsera” s’obria al ciberespai. No sé si els estimats Reis d’Orient hi prengueren part, però el cert és que va ser una mena de regal, una oportunitat, una més, de poder dir la meva, d’explicar quatre coses del que sé o del que em pens saber, de fer-vos partícips de costums arrelats a la meva terra, de compartir un sentiment per un país més gran i fins i tot de fer qualque estriptís de l’ànima, que també és sa fer-ne de tant en tant!

Per aquesta finestra ja n’hi han guaitat uns quants. Alguns hi ha deixat la seva empremta a manera de comentari; d’altres hi han fet una ullada i l’han tornada a tancar silenciosament; uns altres potser han esbossat un somriure i tot en llegir els mots oferts; i de ben segur que a d’altres no els haurà agradat ni poc ni gens, que no és bo allò que és bo, sinó allò que agrada, que diuen!

Aquesta finestra arriba al seu aniversari. Si voleu un tros de pastís, aixecau un dit!

Una besada molt grossa! ;-)

Un nou curs acabat

2008-12-12T02:17:00.005+01:00

Aquell dimarts, dia 2 de desembre, estàveu una mica nerviosos, no debades teníeu un examen. Jo us havia dit dies enrere que no es tractava més que d’una prova de control, la darrera, sí, però que no revestiria més dificultat del compte. La vàreu preparar bé, la majoria, i les notes així ho demostraren. Record les preguntes que em féreu, la quantitat de vegades que repetírem a la pissarra algun concepte no gaire clar, les vostres intervencions, les vostres ganes d’aprendre.

Per arribar al final d’aquest curs hem hagut d’esperar tres mesos, tres intensos i enriquidors mesos de feina. Com us vaig dir ahir, durant la petita festa, per mi no ha estat “anar a treballar”, sinó anar a passar una estona el més amena possible amb vosaltres, i al temps que hem intentat que les gairebé tres hores que hem compartit en cada classe fossin el menys pesades possible, en la mesura que el cervell humà pot aguantar.

La majoria de vosaltres no sabia que existís una llengua anomenada català, i supòs que els primers dies del curs us ha sonat més aviat a una cosa ben estranya que a cap altra llengua reconeixible. Han passat els mesos, i tots i totes heu començat a canviar el xip. Estic molt contenta de vosaltres, la veritat, sou fantàstics!

L’important ara és que continueu en aquest camí que començàrem junts, perquè no només us sentiu ciutadans d’aquesta Illa per raó de residència, sinó també perquè sigueu un mallorquí, una mallorquina més a partir de l’ús habitual de la llengua que heu conegut i que heu començat a estimar una miqueta.

Ana, Jorge, Danilo gran, Danilo petit, Mohamed, Daniel, Yanebi, Saikou, Lourdes, José, Héctor, António i Gustavo, a tots vosaltres, una besada molt grossa! ;-)

Un concert de pinyol vermell

2008-11-28T23:14:00.004+01:00

Sí, realment va ser així: de pinyol vermell! No podia ser de cap altra manera, evidentment, que els intèrprets i el seu director al capdavant hi tenen la mà trencada, en això de quedar bé. El concert de dilluns passat, dia 24 de novembre, va ser tal com esperava: genial. Cada concert d’Studium Aureum és un gran què. Moltes són les hores de dedicació, molts els assaigs, molt el temps invertit en la preparació de cada peça. Es tracta d’una de les millors formacions musicovocals del nostre panorama musical illenc.

Fa molts d’anys que vaig tenir l’oportunitat de conèixer el Cor de Cambra Studium, i des de sempre em va encativar. Jo, que havia també format part d’una coral, veia aquells homes i dones com quelcom més que simples cantaires, en conjunt eren qualque cosa més que les altres formacions que hi havia a l’Illa, i els admirava i envejava sanament alhora. Amb el pas del temps s’han consolidat com el que començaren a ser: un grup capdavanter en el fet musical mallorquí.

No els havia sentit mai amb l’acompanyament musical que es presentaren fa uns dies, i no perquè sigui una formació novella, sinó perquè durant algun temps he estat una mica despenjada del món concertístic. Cada peça de “El concert sacre”(II) ofert per Studium Aureum va ser interpretada amb una gran exquisidesa, i tant els solistes com el cor, els instrumentistes i el seu abnegat director, Carles Ponseti Verdaguer, aconseguiren que aquell fred dilluns de novembre fos agombolat per la calidesa i el bon quefer de persones que respecten, valoren i estimen la música i el cant, un bell tresor que entre tots hem de conservar. Gràcies a tots per tan excepcional concert.

Una besada molt grossa! ;-)

Mà de metge!

2008-11-06T01:33:00.004+01:00

“Això necessita mà de metge”. Quantes de vegades hem sentit o utilitzat aquesta dita? Moltes al llarg de la vida, probablement. I sempre ens hi referim quan qualque cosa o qualque fet requereixen una bona reparació, un bon mètode per poder arribar a port.

“El consol del malalt és el metge”. Ben certa és la dita. Si un metge, i per extensió el personal sanitari, atén el pacient com cal, li proporciona tranquil·litat, serenor, i tot i que la malaltia continuï durant algun temps, el malalt se sentirà més reconfortat anímicament.

En el cas a què em referesc, “el malalt” és una part del col·lectiu d’usuaris d’aquest invent anomenat Sanitat Pública, i que darrerament s’ha vist afectat per tot un seguit d’atacs contra els seus drets lingüístics. Tot això ve a tomb perquè pel meu redol, i supòs que també en d’altres del domini lingüístic del català, hi ha un bon grapat de facultatius (una gran majoria, probablement) que s’oposa a haver d’atendre (i entendre) els pacients en la llengua pròpia d’aquestes Illes. Algun “patidor” del servei ha rebut una carta de l’Ib-salut “recomanant-li” que parli en castellà, perquè “de vegades el personal substitut que treballa a les illes no se’n surt amb fluïdesa en català ja que provenen de territoris no catalanoparlant. Fins que no s’instrueixen en aquesta llengua hi poden haver problemes de comunicació, per la qual cosa LI ACONSELLAM (les majúscules són meves) que en una altra ocasió, es faci entendre, ja que és el seu estat de salut allò que s’ha d’objectivar i el més interessat és vostè”. Qui ha redactat la carta també s’ha lluït, eh!

La realitat és que els professionals de la medicina que estan a favor d’atendre els pacients en la llengua d’aquestes Illes són minoria. Els que tenen aquesta sensibilitat lingüística s’han unit al Comitè d’Usuaris i Usuàries de la Sanitat Pública i es concentraran divendres que ve, a les 7h de l’horabaixa davant en Consolat de la Mar, just un dia després que els metges que s’hi oposen es concentrin també per reivindicar tot el contrari. En fi, cadascú s’entén!

I ara que hi pens... i si “el malalt” no és el col·lectiu d’usuaris, sinó directament la llengua catalana?

Una besada molt grossa! ;-)

Un conductor irresponsable

2008-10-09T00:00:00.001+02:00

Quan he sortit de la feina he anat ràpidament cap a la parada de l’autobús, que no és qüestió de badar. Ha arribat en poca estona. Al poc temps, el conductor ha agafat el mòbil i ha telefonat a no sé qui. No he escoltat la conversa, però sí que l’he sentida, i us puc ben assegurar que no pujava un grell d’ou. De ben segur que l’hauria poguda fer en arribar a casa, no us penseu, o si tant voleu en arribar al final del trajecte. M’ha empipat que no pensàs en la gent que duia dins el vehicle, i sota la seva responsabilitat. Aquest professional del volant en deu saber molt, perquè amb una mà tenia el telèfon i amb l’altra... la vida d’una mica més de mitja dotzena de soferts usuaris del transport públic municipal.

És un conhort saber que si un dia té un accident i es queda amb una sola mà se’n desfarà la mar de bé! Per si de cas, que em digui quin autobús conduirà... per no pujar-hi jo, més que res!

Una besada molt grossa! ;-)

Obrint Camins: uns músics de cap a peus

2008-09-13T01:18:00.002+02:00

Fa alguns mesos que en Maties em va parlar del seu grup musical, un trio dedicat al jazz i al blues, que interpreta composicions pròpies i que versiona també temes de diferents grups i bandes. Aquests artistes de cap a peus duen la música dins la sang, els surt a broll per la punta dels dits i transmeten el seu sentiment i la seva emoció en cada una de les notes que desgranen amb els seus instruments.

Fa uns dies un baret musical els donà la possibilitat que oferissin un concert ben variat i atractiu. A l’escenari, en Maties, a la guitarra elèctrica i acústica i veu; en Pedro, als teclats i veu; el tercer dels músics, que sona el saxo, no pogué participar-hi ja que un accident domèstic li ho impedí: amb un braç enguixat, ja em direu com!

L’ambient va ser ben agradable i ens trobàrem molt a gust amb les cançons que els bons amics d’OBRINT CAMINS ens regalaren. Feren un repàs per músiques que coneixem de temps ençà i d’altres que tenguérem l’ocasió de conèixer de primera mà —de primer oïda, hauríem de dir— com ara Les fulles mortes (Jacques Prevert i Joseph Kosma, i popularitzada per Yves Montand), Black bird i Yesterday (The Beatles), la tradicional nord-americana Oh, Susanna; les brasileres Garota de Ipanema (Vinicius de Moraes), Manha de Carnaval (Luiz Bonfa), Samba de uma nota so (António Carlos Jobim), Light my fire (The Doors), Flor de lluna (Carlos Santana), Aquellas pequeñas cosas (Joan Manuel Serrat), Fly me to the moon (de Bart Howard), Per a ella (d’en Maties), Enamorat de la mar i la divertidíssima Budy Blues (Obrint Camins).

Quedam convidats a tornar escoltar-los en viu i en directe i amb el repte de fer qualque cançó junts. A veure si encara farem la primera pela!

Una besada molt grossa, al·lots, i endavant! ;-)

De bèsties i d'humans

2008-09-03T00:47:00.002+02:00

Ja ha plogut ben a bastament des de l’Edat mitjana, època en què aparegueren els bestiaris, llibres que descrivien la naturalesa i costums dels animals, reals o imaginaris. Mestre Ramon Llull, el Doctor Il·luminat, sense anar més enfora, en el Llibre de les bèsties fa esment, a partir de la sàtira i amb els animals com a protagonistes, de com pot arribar a esdevenir-se la lluita pel poder en el món dels humans. Corrupció, injustícia, abús de poder... tot s’hi val per aconseguir la fita desitjada, encara que sigui trepitjant els altres i passant per sobre del seu cadàver, si és mester. Però això a finals del s. XIII, no us pensàssiu, eh, que a l’actualitat tota semblança amb la realitat seria pura coincidència... o no!

Aquests dies un llibre escrit a l’actualitat i sortit no fa gaires mesos del lleidatà forn de Pagès editors, m’ha fet pensar en els bestiaris. A Bèsties i vides. 60 radiografies del regne animal, el seu autor, el bon amic Àlvar Valls, fa desfilar davant els nostres ulls tot un caramull de bestioles, salvatges o domèstiques, de terres europees o d’altres continents, i les identifica amb alguns aspectes dels altres animals, els (suposadament) racionals. La riallera hiena; l’impertorbable mussol; el cruel falcó; el mosquit, avió de combat en plena nit: la garsa, reina dels lladres; el grill, amb el seu “ric, ric”... ens surten a l’encontre per fer-nos veure que entre ells i nosaltres les diferències no són tantes. Per raons òbvies no n’explicaré gaire més, que millor serà que hi faceu un cop d’ull per assaborir-ne el contingut.

Aquest “divertimento literari” és un llibre per llegir com una vacuna contra les paranoies del –en paraules seves– “carnaval de la vida”. Que vagi de gust!

Una besada molt grossa! ;-)

Passatgers al tren!

2008-08-15T01:43:00.004+02:00

Aquell dia sentires un reconegut papalloneig d’irisades ales a la panxa, cosa no gens estranya, per altra banda, en molts de mortals a l’hora d’enfrontar-se a algun fet diferent del seu dia a dia. Faltava poc perquè us veiéssiu. Per un moment pensares en la faula de la tortuga i la llebre: volies que les parsimonioses sagetes del rellotge emprenguessin una espectacular carrera per arribar abans a la meta. Una meta que sabies propera i coneguda de temps ençà i que se’t presentava entre un lleu interrogant i una gran certitud.

Arribà l’hora pactada. El trajecte que et separava del teu objectiu havia estat agradable, i el trànsit l’habitual per ser dia agostenc i en plena estació vacacional. Amb el cotxe ja a l’aparcament el següent pas era a accedir a l’estació. El somriure no era exempt d’una certa dosi de nerviosisme. Els teus ulls es fixaven en tot el que tenien a l’abast. Sabies que estaves a punt de viure quelcom important i molt desitjat. Segons l’horari indicat, el tren havia ja arribat feia uns minuts. Et sabia greu la possible espera, i per això t’apressares a alleugerir el pas: ara ja no hi havia possibilitat de fer-se enrere. Allà t’esperaven dos cors bategants, ansiosos de compartir uns dies amb tu.

La seva imatge et va ser plaent. El seu rostre era serè i desprenia tranquil·litat. Els seus ulls, en altre temps amb transparència de vermellosa riera lacrimal, adquiriren aquell dia el color del blau verdós de la mar. La salutació fou efusiva; la besada, sincera; l’abraçada, tan forta com els vostres braços podien i sabien abraçar.

En aquell mateix moment, un xiulet donà pas a la sortida d’un nou tren.

Una besada molt grossa! ;-)

Un desig llançat a l'espai

2008-08-10T23:52:00.002+02:00

És dissabte. Són les 19.45h. El trempó és a punt i en uns minuts agafarem carretera i manta per arribar al lloc indicat. Hem quedat amb la gent per sopar a ca una amiga, a Galilea. Aquest llogaret, poblat per uns 200 habitants i situat al terme municipal de Puigpunyent, té per vigia el Puig de Galatzó. Per arribar-hi, enfilam una estreta i serpentejant carretera flanquejada per arbres i verdor. La Serra de Tramuntana se’ns mostra preciosa, i tot i que el sol enlluerna que no és de dir, el camí, fet amb una immillorable companyia, és tranquil i agradable. Tota la carretera és per a nosaltres. A un costat, veim alguns xots que pasturen tot aprofitant que l’horabaixa comença a declinar.

Passam per dins Puigpunyent. Els carrers són guarnits amb paperines de colors, que estan en plena festa. Uns al·lots, mig disfressats amb una corona feta de cartolina, xerren entre si. Un altre, ens passa pel davant amb la bicicleta. Deuen fer qualque gimcana, pensam. Agafam la desviació cap a Galilea. Hem de vigilar de seguir ben bé les indicacions de la madona de la casa, que si no agafam el portell corresponent acabarem ves a saber on! Després del revolt indicat, a la dreta i per amunt. I així ho feim. El camí que hi condueix és apte per a un sol cotxe, i petit. Clotocloc, clotocloc, aquí caic, aquí m’aixec... els esmorteïdors i la suspensió fan bon servei!

Ja hi som. Els cans ens surten a l’encontre. Els nins ens donen la benvinguda. Sa mare és a la cuina acabant d’enllestir coses. La casa comença a omplir-se de grans i de petits. Quan hi som tots, posam peus sota taula i compartim les menjues que hem aportat. A les postres arriba el darrer dels convidats. Després del gelat ens disposam a mirar el cel. Com que en aquell paratge la contaminació lumínica és gairebé inexistent, contemplam els estels en tota la seva immensitat. Jo, que no hi entenc, em deix guiar per les explicacions de qui en sap. La intenció és veure la pluja de meteors coneguda com Perseides, o també Llàgrimes de Sant Llorenç, que cada any s’esdevé entre juliol i agost. I com que diuen que qui en veu un ha de formular un desig, jo ja tenc preparat el meu, per si de cas. Em sap greu no ser capaç d’observar cap “llàgrima” d’aquestes, però igualment llanç el meu desig a l’espai. Un desig a manera d’oració, de pregària, de súplica. I mentre, algunes llàgrimes em rodolen galtes avall.

Sa monja l'encén i es frare l'apaga

2008-07-29T15:25:00.004+02:00

El refrany que dóna títol al post que teniu davant els ulls em ve a la memòria cada any per aquesta saó i sempre fidel a la cita estiuenca. No som animal de calor, jo. L’època estival em fa més nosa que companyia, la veritat, però com que no m’és possible ficar-me dins una cova a hibernar com l’ós Yogui, el personatge animat del parc de Yellowstone, fort i no et moguis hi he de conviure, tant si vols com si no vols.

La monja en qüestió és Santa Margalida, al calendari el 20 de juliol, que sol ser el començament de les calors caniculars; el frare, Sant Bernat, el 20 d’agost, que sol indicar el descens de la temperatura estival. “Per Sant Bernat, tapa-li es cap”, diu el refrany, tot referint-se a l’inici de la minva de calor –oficialment, perquè de cada any dura una mica més!

No m’estranya que en un caramull de països on el sol pega de ple la gent se senti cansada en el precís instant de posar els peus en terra, de bon matí. Si un dia em perd, no em cerqueu a llocs on el bater del sol sigui tan manifest. M’agrada una temperatura més fresqueta, que convidi a agafar qualque peça de roba per primeta que sigui... per si de cas! M’agrada l’olor de la terra banyada, quan ha plogut. M’agrada poder anar pel carrer sense que les gotes de suor em caiguin de catorze en catorze. I malgrat que “a l’estiu tota cuca viu”, m’estim més cent vegades l’hivern, que cadascú és “cadasqual” i no és bo allò que és bo, sinó allò que agrada!

Una besada molt grossa! ;-)

Molta de sort!

2008-07-16T02:32:00.004+02:00

Trenta-quatre mesos, gairebé tres anys. Durant tot aquest temps moltes han estat les vegades que hem coincidit.

Cada matí que he entrat a l’oficina el teu somriure m’ha saludat i m’ha donat la benvinguda. Estones per a la petita xerrada, per compartir uns moments abans de començar la meva tasca, i ben esquitxat amb gotes de refinat sentit de l’humor, tan apreciat sempre.

Cada matí que he entrat a l’oficina t’he trobat treballant, els ulls sobre un caramull de papers o vigilant la pantalla de l’ordinador, no fos cas que el document corresponent s’esvaís en un tres i no res i, com per art d’encanteri, la pantalla es quedàs d’un blanc immaculat i les taules, els càlculs i tota la resta se n’anàs en orris.

Si hagués d’emprar una sola paraula per definir-te, aquesta hauria de ser “feinera”, i molt. No hi ha hagut un sol dia, d’entre aquests trenta-quatre mesos, gairebé tres anys, en què t’hagi enxampat perdent el temps, ans al contrari, que sempre has estat enllestint una cosa o una altra, organitzant els fulls per a la firma o arxivant paperassa en el seu lloc corresponent.

Avui s’obre per a tu una nova etapa laboral. Enrere quedaran tots els quilòmetres de carretera acumulats durant un caramull d’anys. A partir d’ara tendràs el teu lloc de feina més a prop de casa, gairebé a tocar de poble. A la paret de la nova oficina potser hi tornaràs penjar els poemes de la teva filla, del teu germà, del teu amic poeta, que tant m’agradaren. Potser les fotos canviaran, i el teu nin ja haurà crescut uns quants centímetres més des de la imatge anterior. Sigui com sigui, segur que impregnaràs aquesta nova aventura professional amb les millors essències del teu jo, un jo que reconec bo, amable i sol·lícit i que hauria de ser un mirall per a tants i tants de servidors públics que pagam de les nostres butxaques.

Molta de sort!

Una besada molt grossa! ;-)

De 10!

2008-07-10T10:40:00.002+02:00

Ja fa tres anys que el vaixell “Mytxina” decidí fer-se a la mar, bé en calma, bé en companyia de les onades, tot esquitxant-ne amb força la proa. Un vaixell que començà el seu recorregut a partir d’un viatge a la Xina i que na Maite volgué compartir amb tots nosaltres gràcies a les seves “espurnes de somnis”. Un viatge al qual ens convidà des de la distància física, però tan a prop en el sentiment i en el pensament.

El vaixell ha fet escala en diferents ports. El trajecte de tornada des de la Xina ha possibilitat moltes d’escales en les quals hem pogut ficar dins la motxilla tots aquells tresors que na Maite, inventora-capitana d’aquesta preciosa nau, ens ha regalat. Per això, moltes de gràcies.

Però no només pel viatge virtual compartit, evidentment. Gràcies, moltíssimes de gràcies per tantes i tantes coses: un somriure encomanadís, una orelleta atenta i sempre disposada a escoltar, la paraula amable, el mot escaient, la reflexió oportuna, l’hospitalitat, l’acompanyament, les músiques compartides... però sobretot per l’estimació demostrada sempre des de ja fa un grapat d’anys.

Per tot això i molt més... MAITE, PER MOLTS D’ANYS!

Una besada molt grossa! ;-)

De química i de "química"

2008-07-02T17:32:00.003+02:00

Diuen que el feeling es produeix quan sorgeix la química. El cas que vull tractar no va ben bé d’això, sinó de l’altra química, de l’assignatura que va ser per a alguns de nosaltres gairebé tan temible com les matemàtiques, l’os entravessat del batxillerat.

Ahir vaig trobar la meva professora de física i química de l’institut, na Maria Jesús S. Empenyia un cotxet d’infant i anava acompanyada d’una al·lota que vaig suposar filla seva. Dins el cotxet, una nineta que vaig fer de prop d’un anyet, ben eixerida i espavilada i amb uns ullets vius que ho observaven tot detingudament. La vaig reconèixer de seguida. La seva fesomia era la de sempre: el seu cos menut, les seves inseparables ulleres i una cara més rodoneta que aquell ja llunyà curs de 1976-1977. Li vaig sortir a camí i la vaig escometre:

– Hola... Que sou na Maria Jesús S?
– Sí, jo mateixa, però...
– Vaig ser alumna vostra a l’institut.
– Què dius? Però si fa ja...

La seva cara va dibuixar tot d’una un somriure de tall de síndria d’orella a orella. La sorpresa, barrejada amb una certa dosi d’incredulitat, va ser majúscula. Em demanà qui era jo i ens posàrem a xerrar un momentet, tot anant fins a la parada de l’autobús.

– Ai, però si éreu unes ninetes, aleshores...
– Sí, i una mica negades per a la formulació, en el meu cas, per cert...!

Es va interessar per com m’havia anat a la vida. Li va fer il·lusió que em recordàs d’ella després de 31 anys bons. I a mi també de veure-la, la veritat.

I així com de molts de professors no en guard gaire record, ni bo hi dolent, d’ella sí, a l’igual que d’altres persones que tot exercint la docència en uns anys difícils amb cert regust encara d’essències del passat aconseguiren que es produís la “química” que després en alguna mida va fer niu en el meu interior.

Amb aquest encontre tan casual en ple carrer, vaig pensar que casos com aquest demostren ben a les clares que l’ensenyament no es basa únicament en el fet d’impartir una assignatura, sinó en la qualitat humana de qui la imparteix, en tot allò que algú et pot ensenyar sovint sense proposar-s’ho i que t’acompanyarà durant tota la vida. I na Maria Jesús, ja jubilada, pertany a aquest grup a dreta llei: professora de química i amb una “química” molt especial!

Una besada molt grossa! ;-)

Sant Joan 2008

2008-06-22T22:18:00.005+02:00

Sant Joan, la data tan esperada, que dóna oficialment la benvinguda a l’estació estiuenca. La revetla ja és aquí. El foc purificador cremarà tot el que sigui negatiu. La nit serà màgica. A Ciutadella, el flabiol i el tamborí ja han donat el “sus” a una de les festes més importants i conegudes del calendari. “Caixers” i cavalls fa dies que han començat la festa. Es Born encabirà una gentada: menorquins de socarrel, d’adopció o passavolants ocasionals, ningú no es vol perdre la bauxa... Es Caragol és a punt de començar! Es jaleo ja sona!

Pum, pum! que no ho sentiu?

Es tambor i es flabiol!

Es cavalls ja s'arrepleguen

per anar en es Caragol!

Bona festa de Sant Joan a tothom!

Una besada molt grossa! ;-)

Els àngels existeixen

2008-06-01T02:52:00.003+02:00

Els àngels existeixen. I tant, que existeixen! Dies enrere ho he pogut comprovar personalment, en viu i en directe. I sort n’he tengut, de poder comptar-hi.

Els “meus” àngels particulars, de carn i ossos, tenen nom i llinatges i els duc ben endins de l’ànima, ho saben perfectament. Mai no em cansaria de donar-los les gràcies, tot i que sé que no els agrada que ho faci. Els agraesc la celeritat a l’hora de prendre una determinació que en aquell moment va ser crucial, la companyia, la mà estesa, l’ajuda, la solidaritat... però sobretot l’estimació, tanta i sense demanar res a canvi! Sense vosaltres, els “meus” àngels, aquests dies haurien estat de molt diferent manera.

Els “meus” àngels! Els que han estat al meu costat físicament o per via telefònica ho saben perfectament. Els que no en saben res, millor que continuïn en la seva “ignorància” fins que arribi el moment oportú de fer-los-en cinc cèntims.

Des de l’estimació més profunda, gràcies a tots, per TOT!

Una besada molt grossa! ;-)

Feliç dia!

2008-04-23T00:22:00.004+02:00

Una besada molt grossa! ;-)

Per molts d'anys!

2008-04-16T01:59:00.001+02:00

Un nou any a l’esquena, una nova etapa del camí. A na Pilar, na Beatriu, en Tomeu, en Marc i tutti quanti que avui canvien de dígit, FELIÇ ANIVERSARI I PER MOLTS D’ANYS!

Una besada molt grossa! ;-)

Retrobament

2008-04-02T00:45:00.004+02:00

Fa uns quants mesos vengueres a casa. Havia passat tant de temps des que ens havíem vist per darrera vegada que ja havíem perdut el compte dels fulls del calendari. Em vaig alegrar molt de veure’t. Tot i la grandíssima estona transcorreguda no ens va ser difícil tornar a agafar el fil de la nostra relació. Em demanares un cop de mà i te’l vaig oferir sense pensar-ho ni un minut. Quedàrem per veure’ns amb més assiduïtat.

Tots dos tenim la nostra vida organitzada, tots dos tenim les nostres ocupacions, els nostres quefers diaris. Som ben iguals en moltes coses, però ben diferents en tantes altres. La responsabilitat del deure professional ens fa estar sempre alerta, sempre investigant, en constant reciclatge, tot i que en àmbits diferents. La nostra filosofia vital és molt semblant. Tenim un sentit de l’humor similar. Ens agrada parlar, però també escoltar.

Ahir em vengueres a cercar a sortida de feina. Quan al matí et vaig proposar de sopar plegats la resposta no pogué ser més positiva, no debades ja feia dies que en parlàvem, però per alguna causa encara no havíem pogut quedar. Passejàrem una estona, parlàrem del tot i del no-res i anàrem a entaular-nos davant un bon sopar. Al llarg de tot el temps que ens regalàrem mútuament desgranàrem experiències viscudes, temptatives assolides, empreses duites a bon port, i també ens sortiren a l’encontre alguns tels esquinçats de l’ànima, arrabassats amb traïdoria en una edat massa jove per tenir per companya la solitud més pregona a partir de la separació física de la persona més estimada, àngel carregat de bonesa i ingent amor i amb un permanent somriure als llavis. Parlàrem del nostres perquès, de les nostres il·lusions, de les nostres pors, dels nostres anhels, de les nostres angoixes, de les nostres esperances, però sense deixar de banda en cap moment els records comuns, les vivències compartides, els moments que hem atresorat junts al llarg de més de vint anys de coneixença.

Tot sortint de sopar, vagarejàrem una estona més. Confidències volgudes, complicitat... les paraules ens acompanyaren fins a la porta de casa. Bona nit, que és tard i vol ploure. Fins demà.

Una besada molt grossa! ;-)

Un cap de setmana musical

2008-03-03T22:23:00.004+01:00

Els dies 23 i 24 de febrer tengué lloc el retorn de la visita que el Taller de Ball de Bot del Centre Cultural de la Soledat va fer a Gràcia el darrer cap de setmana de gener amb motiu de la festa dels foguerons de Sant Antoni, sorgida a sa Pobla ja fa un grapat d’anys i que és ben arrelada en aquest indret barceloní a partir del bon quefer dels seus organitzadors d’una riba i l’altra del Mirall. Aquesta visita partí d’un intercanvi entre el Banc del Temps de Gràcia i el del nostre barri, i en aquesta ocasió poguérem comptar amb la participació del Cor de Veus Blanques de l’Orfeó Gracienc, un grup vocal que ha començat les seves petjades fa tres anys i que sota la direcció de Sheila Garcia i Barba i l’acompanyament al piano d’Ivan Prades estic ben segura que arribarà a aconseguir grans fites.

Aquesta era la seva primera sortida amb destinació a l’altre costat de la mar, i varen fer un gran esforç per poder dur-la a terme. No és fàcil mobilitzar una quinzena de persones alhora, i menys encara amb ocupacions professionals, acadèmiques i familiars que cal deixar ben organitzades abans de posar els peus a l’avió. Mesos enrere, aquesta proposta d’intercanvi va ser acceptada de la manera més natural del món i amb una gran il·lusió, i així va ser també rebuda per part els usuaris i usuàries del Banc del Temps de la Soledat, els quals donaren allotjament a qui ho va sol·licitar i col·laboraren també en la preparació del dinar de germanor que, organitzat pel Grup d’Amics de la Soledat de Foraporta i a manera de cloenda, es va fer el diumenge 24.

Tant el concert del dissabte 23 com el del diumenge 24, celebrats al CaixaForum de Palma i a la Parròquia de Ntra. Sra. de la Soledat respectivament, comptaren amb un gran nombre d’espectadors, els quals gaudiren d’un repertori que abraçava diferents èpoques i autors, i que va ser explicat abans de cada interpretació per n’Ester, una cantaire del Cor. A la primera part, poguérem sentir un fragment de l’Stabat Mater, de Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736); el Cànon número 2 (de vuit), de Paul Hindemith (1895-1921); l’Ave Verum, de Camille Saint-Saëns (1835-1921), amb un text basat en una seqüència medieval de Corpus Christi; Repleatur os meum, de Vic Nees (1936- ); Oferiment, amb música de Gerard López i text de Joana Raspall; i Cançó de patinar, de Josep Vila i Casañas. Les peces que conformaren la segona part foren: Akai Hana, del japonès Naoiko Terahisma; Krinitsa, un cant de pau ucraïnès; la cançó de bressol de Veneçuela Negrito Trasnochador, amb harmonització de Vivian Tabbush; L’arc Blanc de Sant Martí, de Josef Hadar, amb text de Bruria Schweitzer; una cançó plena de sentiment anomenada Yerushalaim Shel Zahav, de Noemi Shemer; i per acabar dues peces ben conegudes per part de l’auditori present a concert, la tradicional mallorquina Cançó de Bressol, harmonitzada per Baltasar Bibiloni, i la tradicional catalana El Rossinyol, amb harmonització de Josep Baucells. Al final, uns quants bisos a manera de regal posaren la cirereta en aquest deliciós pastís musical que poguérem escoltar en dos escenaris diferents, però tan carregats de significació ambdós.

Vull donar les gràcies de tot cor a totes les persones i entitats que feren possible un fantàstic cap de setmana musical ple de cançons, emocions i somriures, i sobretot, al grup que ens visità, tant cantaires, directora, pianista com acompanyants: Sheila, Ivan, Irene, Mª Montserrat, Marta G., Natàlia, Eva, Sònia, Meritxell, Ester, Violeta, Marta R., Magda, Verònica i Mar. I naturalment a les infatigables Josefina, Neus, Isabel i Dolors, pel seu suport incondicional al Cor, perquè fan ben present el text d’aquell cànon que tantes vegades hem cantat: “Sense música no hi ha vida, sense vida no hi ha música”.

Fins a la propera, una besada molt grossa! ;-)

Sant Antoni a Gràcia 2008

2008-02-03T18:24:00.000+01:00

Són les 5.50h del matí del dissabte 26 de gener, fa fosca negra (imatge redundant, efectivament, però ben nostrada) i gairebé no han acabat de posar els carrers. Hem deixat el cotxe a l’aparcament i feim camí cap al mostrador corresponent. Amb la targeta d’embarcament i el DE-ENA-Í a la mà, la bossa, les ensaïmades i les castanyetes a punt, entram a l’avió. En menys d’una hora serem més a prop del nostre objectiu: tocar terra a l’altra riba del Mirall.

Hi arribam sense més problemes (aquell dia “l’autopista” del cel no té cap solc i les turbulències atmosfèriques no han fet acte de presència en tot el temps del vol, la qual cosa no sabeu prou bé com agraesc, uffff!). Sortim de l’aeroport, agafam el bus (el barat, eh!) fins a la Pl. d’Espanya i el metro (línia 3, la verda, per més senyes) amb parada a Fontana. Giram cantó i ja som al carrer d’Astúries. Caminam uns minuts i ja som al lloc de trobada: la seu de l’Orfeó Gracienc. Just davant el portal, fent els passos, ens hi espera na Josefina, ànima de tots els frits-i-bollits graciencs haguts i per haver, a qui coneixem des de fa alguns anys i amb qui hem tengut l’oportunitat de fer multitud d’activitats de caire cultural a cavall entre una vorera i l’altra de la mar. Entram a l’edifici, deixam les nostres pertinences i, després que na Montse arribi amb unes pastes magnífiques i que n’Enric posi la cafetera en marxa, clavam la barramenta a un bon berenar (esmorzar, en mallorquí continental, com sabeu) amb cafè amb llet, preparat de cacau (no tenen “Laccao”, marededeusenyor!) i la teca corresponent. Com si l’aroma dels croissants i les ensaïmades li hagués sortit a camí, na Carme davalla l’escala en direcció al bar i, després de les preceptives presentacions, s’afegeix a la taulada. Acabam de berenar i comença a venir la gent que prendrà part en aquest 2n Taller de Ball de Bot que hem organitzat des del Centre Cultural de la Soledat, a manera d’intercanvi entre el Banc del Temps de Gràcia i el del nostre barri palmesà, i que té com a mestra n’Amparo Grau. Ens hi aplegam una trentena de persones. Al llarg de les gairebé tres hores que dura, comptam amb la presència d’espectadors que van i vénen, i que no gosen de ficar-se en tal feina, que, així mateix, això de ballar cansa. Abans d’acabar el ball, n’Antoni Torrens, fundador i organitzador d’aquesta iniciativa que començà a sa Pobla ja fa més de tres lustres, ens visita i ens explica quins són els orígens d’aquesta festa santantoniera a la Vila de Gràcia. Prosseguim el taller i dedicam la darrera mitja hora a fer música, cantam algunes peces illenques i ens acompanyam dels instruments de percussió que ens han proporcionat a l’Orfeó. Al final, l’enhorabona a tots els participants i les ganes de veure’ls en una propera edició.

Ens posam en taula i gaudim del dinar que na Tere i n’Enric ens han preparat. A les postres, ensaïmades de tallades i de cabell d’àngel i unes magnífiques postres eivissenques anomenades orelletes. Sobretaula amb més cançons, d’un costat i l’altre de l’aigua blava, algunes peces al piano a càrrec d’en Jordiet, xocolatines compartides i, sobretot, bon humor i bon rotllo a voler.

El capvespre, la foscúria del cel esdevé una immensa claredat. El foc dels dimonis ho fa possible. Xeremiers, flabiolers, sons de tambors (ara es diuen “batucades”, ves!), gegants, caparrots, bastoners, castellers i elements del bestiari festiu prenen posicions per començar la cercavila, que transcorre per carrers estrets, carregats de tot l’encant d’un petit poble inserit dins una gran ciutat. La plaça de Rius i Taulet, davant l’Ajuntament, queda petita per acollir tota la gentada que s’hi ha congriat per contemplar-la. Arribats a les places on s’esdevendrà la festa, del Diamant i de la Virreina, no hi ha déu que hi passi. Travessar-les de cap a cap és una vertadera heroïcitat, una missió més que impossible. D’arribar a les parades on es ven el sopar per a la torrada, ni parlar-ne. De ballar enmig de les places, ni per casualitat... La festa s’ha fet grossa, molt grossa, massa grossa, diria jo. Ja s’ha consolidat i la gent no se la vol perdre. L’any que ve hi tornarem, si no hi ha res de nou, i farem un nou Taller de Ball de Bot. Que us hi veurem?

L’endemà feim la darrera berenada a la Vila, a ca na Montse. Ens deim adéu i donam les gràcies al Banc del Temps gracienc per la seva acollida.

Una besada molt grossa! ;-)

Els dies 23 i 24 d’aquest començat mes de febrer ens tornen la visita. El Cor de Veus Blanques de l’Escola de Música i Dansa de l’Orfeó Gracienc serà a Palma, convidat pel Banc del Temps de la Soledat, i oferirà sengles concerts, organitzats pel BdT mateix i pel Grup d’Amics de la Soledat de Foraporta: dissabte, 23, a l’auditori de la Fundació “la Caixa”, al Gran Hotel, a les 19.00h; diumenge, 24, a la Parròquia de Ntra. Sra. de la Soledat, al cor del barri, a les 12.00h. Si hi voleu venir, ja ho sabeu!

2008

2008-01-05T01:06:00.000+01:00

2.008 PODEROSES RAONS AMB CARA I ULLS

Ja som a 2008, any acabat d’estrenar, encara nou de trinca. Un any que em porta 2.008 poderoses raons per viure. 2.008 poderoses raons per continuar fent camí cap a Ítaca. 2.008 poderoses raons per seguir lluitant. 2.008 poderoses raons per fer que el meu dia a dia sigui el millor que m’hagi passat a la vida.

I entre aquestes 2.008 poderoses raons, en un lloc privilegiat, hi ets tu. Gràcies per voler ser al meu costat.

Una besada molt grossa! ;-)

Això era i no era...

2007-11-22T22:21:00.000+01:00

Per què l’Amor és cec i la Bogeria sempre l’acompanya

Expliquen que una vegada es van reunir, en algun lloc de la terra, tots els sentiments i totes les qualitats dels homes. Quan l’Avorriment ja havia fet tres badalls, la Bogeria, tan enginyosa com sempre, els proposà:

– Va, juguem a conillons amagats.

La Intriga va aixecar una cella i la Curiositat, ja sense poder aguantar-se, contestà:

– A conillons amagats? I què és això?
– És un joc –va dir la Bogeria. Jo em tap els ulls i compt des d’un fins a un milió mentre vosaltres us amagau, i, quan ja hagi acabat de comptar, el primer que trobi ocupa el meu lloc i continuam jugant.

L’Entusiasme va ballar amb l’Eufòria, l’Alegria va fer tants de bots que va acabar convencent el Dubte i, fins i tot, l’Apatia, a qui no interessava res. Però no tots varen voler participar: la Veritat va preferir no amagar-se (per a què, si al final sempre la descobrien?), la Supèrbia opinà que era un joc absurd (en el fons, el que la molestava era que la idea no havia estat seva) i la Covardia es va estimar més no arriscar-se.

– Un, dos, tres... –començà a comptar la Bogeria.

La primera que es va amagar fou la Peresa que, com sempre, es va deixar caure darrere la primera pedra del camí. La Fe pujà al cel i l’Enveja va amagar-se a l’ombra del Triomf que, amb el seu propi esforç, s’havia enfilat fins a dalt de tot de l’arbre més alt. La Generositat no sabia on amagar-se perquè cada lloc li semblava meravellós per a algun amic seu: un llac cristal·lí, ideal per a la Bellesa; un amagatall en un arbre, perfecte per a la Timidesa; el vol d’una papallona, el millor per a la Voluptuositat; una ràfega de vent, magnífica per a la Llibertat…

L’Egoisme, en canvi, va trobar un lloc molt bo des del començament, però només per a ell. La Mentida es va amagar al fons dels oceans (mentida, en realitat es va amagar darrere l’Arc de Sant Martí) i la Passió i el Desig en el centre d’un volcà.

Quan la Bogeria comptava 999.999, l’Amor encara no havia trobat cap lloc, perquè tot era ocupat. Fins que va veure un roser i, entendrit, es va amagar entre les roses.

– Un milió! –comptà la Bogeria mentre començava a cercar.

Primer va trobar la Peresa, només a tres passes. Després, la Passió i el Desig, que vibraven en el volcà. En un descuit, va trobar l’Enveja i, és clar, així va descobrir on era el Triomf. L’Egoisme no el va haver ni de cercar: ell tot sol va sortir de l’amagatall, que va resultar que era un niu d’abelles. Tant de caminar li va fer venir set i, en acostar-se al llac, va descobrir la Bellesa. I amb el Dubte encara va ser més fàcil ja que el va trobar assegut sobre una tanca sense decidir a quin costat amagar-se. Així els va anar trobant a tots: el Talent enmig de l’herba fresca, l’Angoixa en la foscor d’una cova… I fins i tot l’Oblit, que ja s’havia descuidat que estava jugant. Només l’Amor continuava sense aparèixer.

La Bogeria cercà darrere cada arbre, a cada rierol del planeta, als cims de les muntanyes i, quan ja era a punt de rendir-se, va veure el roser: començà a remoure’n les branques fins que, de cop en sec, se sentí un crit. Les espines havien ferit els ulls de l’Amor. La Bogeria no sabia què fer per a disculpar-se: plorà, implorà, demanà perdó i va prometre ser el seu pigall, fidel acompanyant que el guiaria per a sempre més.

Des d’aleshores, des de la primera vegada que es va jugar a conillons amagats damunt la terra, l’Amor és cec i la Bogeria sempre l’acompanya.

Un canvi total

2007-10-30T21:00:00.000+01:00

Hem coincidit a migdia, a la sala d’espera d’un hospital, la primera i única vegada, supòs. No el coneixia de res, no sé com es diu. M’ha demanat si el metge anava amb retard i m’ha comentat que no pot estar ni dret ni assegut més de vint minuts seguits. S’ha aixecat la camiseta: dues cicatrius immenses li travessen tant la panxa com l’esquena de dalt a baix. Davant la meva cara d’estranyesa ha començat a desgranar el seu què.

Té 23 anys. Als 21 patí un greu accident de moto –per esquivar dues persones majors se li tirà a sobre un cotxe, a tota velocitat–, a causa del qual li hagueren de fer una operació de risc, a vida o mort. La melsa rebentada, la columna destrossada, les cames trencades... encara se’n fa creus de ser viu. Des de fa dos anys, rehabilitació i més rehabilitació i tota la cura del món per poder tirar endavant. Tenia al·lota, i estava ben il·lusionat per casar-se. Al llarg d’aquest temps, des de l’accident, ho han deixat córrer. Mentre m’ho explicava, sense haver-me vista mai abans, els ulls se li han entelat de llàgrimes.

A tu, company de la sala d’espera de qui no en sé el nom, tota la sort del món!

Una besada molt grossa! ;-)

"Haberlos, haylos"

2007-10-22T00:14:00.000+02:00

Avui he rebut un @mailet acompanyat d’un arxiu de diapositives, un “pagüerpoin”, per entendre’ns, que, tot i no ser-ne gaire partidària –consider que la majoria de vegades són una pèrdua de temps ben evitable–, he llegit detengudament. La persona que me l’ha enviat, segons em diu, tampoc no n’és gaire amant, dels arxius aquests, però el deu haver trobat prou interessant com per fer-me’l arribar.

Bé, el que us deia. He llegit atentament l’arxiu, hi he reflexionat i n’he extret algunes conclusions. Tots voldríem un bitllet de 500€. Continuaríem volent-lo encara que estigués un tant rebregat, perquè no perdria el seu valor. I encara que caigués al terra, el trepitjàs qualcú i quedàs ben brut, tendria el mateix valor monetari.

Aquest exemple del bitllet el podem personalitzar en cadascun de nosaltres, quan la vida ens posa a prova, quan ens pega un bon esplet de clotellades, quan dubtam de la nostra vàlua, quan ens sentim petits i impotents davant els reptes que ens surten a l’encontre o quan de tant en tant apareix el pòsit negatiu que portam dins la motxilla amb els fantasmes del passat, les pors, les angoixes, la incertesa...

Guanyadors, perdedors d’aquesta cursa que és l’existència humana, tots ho som una mica. Prest o tard tothom arriba a la meta; alguns amb més diners, amb més poder; d’altres amb un sarró ple d’il·lusions i aspiracions acomplertes; alguns altres, amb la feina per acabar, però amb la consciència ben tranquil·la per haver-s’hi esmerçat com calia. Tothom hi arriba, abans o després, però si és en companyia dels éssers estimats, els obstacles que hom ha hagut de passar per a aconseguir el seu objectiu s’han reduït a la mínima expressió, s’han convertit en un no-res. O així hauria de ser.

I ara, a posar-se les piles, i “endavant, que no ha estat res”! I és que els bitllets de 500€ són com les “meigas”, que no n’he vista cap mai, però que “de haberlas, haylas”.

Una besada molt grossa! ;-)

L'esmolador

2007-10-12T01:21:00.000+02:00

Falten pocs minuts per a migdia. És a l’indret del campanar, amb la bicicleta al costat i aquell siulet tan conegut i característic. És ja gran. Mai no l’he vist pel barri, però la imatge em resulta familiar. És l’esmolador. Porta a l’esquena segles de tradició, a l’igual que moltes altres feines possiblement en desús, oficis que ja han perdut vigència empesos per la modernitat, per l’imparable progrés.

Veure’l m’hi ha fet pensar. Treballs arribats a la data de caducitat, que formen ja part de les investigacions dels entesos en la matèria, entestats a recuperar una part de l’herència rebuda dels nostres avantpassats. Treballs fets amb les mans, artesanals, sorgits d’un artífex que basa el seu quefer en els mètodes de què s’ha abeurat des de petit a partir de l’observació i l’aprenentatge dels seus majors. Esmolar ganivets i tisores, cordar cadires, reparar sabates, teixir, filar, crear els més diversos estris casolans a partir del fang, picar pedra, fer randes i brodats, construir instruments musicals... feines que amb els pas del temps han passat per distintes etapes i que a l’actualitat es desenvolupen de manera ben diferent a partir de ginys, aparells o màquines diverses.

Tiruriruriiiii-tirorooooo, l’esmoladoooooor!

Una besada molt grossa! ;-)

Amb la por al cos

2007-10-06T01:38:00.001+02:00

Només uns minuts, els suficients perquè l’horabaixa de dijous sigui recordat com un dels més caòtics de la cronologia illenca. Un cap de fibló, un tornado va agranar d’una sola passada gran part de l’Illa. Va ser d’un heavy total, i no us mentiré si us dic que em vaig ben espantar, la veritat. La por dels 12 minuts, si fa no fa, que va durar ningú no me la treu del cos.

La força del vent empenyia aquella incessant cortina d’aigua, que s'esmunyia per les retxilleres de les persianes i per sota la porta de l’entrada. Els finestrons del porxo donaven la benvinguda a aquella siuladissa que es ficava dins el cap i feia retrunyir el cor a tota velocitat.

En aquells moments aquella no semblava la meva Illa; semblava, més aviat, algun paratge del Carib, on aquest tipus de fenòmens meteorològics solen ser més freqüents. I tot i que, segons els entesos en la matèria, no és un fet gaire corrent en aquestes latituds, de tant en tant els capricis de la natura ens regalen aquestes esborronadores espirals ventoses provinents d’enmig de la mar.

Persones ferides, criatures que sortien d’escola i es trobaren a mercè de l’antull d’aquella immensa ventada, talls de corrent en molts d’indrets, línies telefòniques fixes no operatives, mòbils que no podien connectar amb la xarxa corresponent, gent incomunicada, incertesa pel que havia passat i pel que podien haver patit els seus, arbres caiguts, naus industrials i vehicles destrossats, inundacions, embussos circulatoris, infraestructures esportives fetes un nyap... una imatge que ben molt s’allunya de la típica i tòpica de bonança climatològica d’aquest racó de món.

Esper no haver de tornar a patir altre cap de fibló, no em va agradar gens ni mica!

Final de trajecte

2007-09-23T22:40:00.000+02:00

Han passat vuit anys des que la malaltia li sortí a l’encontre, l’agafà de la mà i començà a fer amb ell les primeres passes en aquest camí ple d’entrebancs que va arribar a la seva fi dijous dia 20 a les 2.00 h de la matinada. Oblits, progressiva pèrdua de memòria, minva de forces... Vuit anys en què el seu cos va anar perdent la vigoria de temps enrere. Però vuit anys sota l’atenta vigilància del seu àngel de la guarda particular, de cabell ros i amb els ulls color de cel, tot fent-li costat, donant-li suport, fent-li companyia, tenint-ne cura i agombolant-lo en tot moment. Vuit anys d’amorosa presència, d’inestimable zel, de dolç acompanyament, de tendra ajuda i protecció, d’afanyosa tasca, però sempre des de l’estimació més pregona.

El camí emprès fa vuit anys potser començà amb un simple “i ara, on he posat les ulleres, jo?”. O potser amb un “sí, allò que... ai, ara no em surt”. O tal vegada amb un “sí, na daixona, na... aquella que viu a...”. Tant se val, com començàs. El resultat el coneixem tots: un final de trajecte que ha passat per diferents estacions. Diferents etapes d’un viatge sense retorn que, en paraules de l’àngel de cabell ros i amb els ulls color de cel, ha estat una “missió complida”. Missió, en tant que servei, sempre a peu d’obra, amb sol o amb pluja, amb calor o amb fred, sempre al seu costat, constantment, sense defallir. Complida, en tant que arribada al seu terme, sense possibilitat de tornar enrere.

Em vénen a la memòria imatges del passat, petits flaixos que s’encenen i que em permeten veure un Joan poderós, ple de vigoria i veu potent, amb el seu inseparable puret d’havent dinat fins que féu la promesa de no tornar a fumar mai més. El veig al volant d’en “Rayo”, aquell 600 d’un verd rabiós que tenia un nom més pretensiós que les prestacions que era capaç de donar. O al cap dels anys amb en “Tranquil”, un altre 600, aquest d’un discret color d’ivori, sempre ben net i polit, més lluent que una patena. El veig encorbatat, que el diumenge és dia de lluir. El veig pujant els misteris del rosari de Lluc, després d’haver fet totes les dreceres hagudes i per haver per arribar al monestir des d’Inca... o partint-hi des de Palma, el dia de més gosadia. El veig prenent cafè, posant-hi tres cullerades de sucre... “vols dir que no serà xarop, això?”. El veig donant-me uns dinerons algun cap de setmana, els suficients per invertir-los en tebeos i qualque llepolia. El veig fent un duet amb ma mare qualque dia de festa, tot improvisant un passatge de qualsevol sarsuela... “sí, sí la del Manojo de rosas!”...

Em vénen a la memòria imatges més actuals, petits flaixos que s’encenen i que em permeten veure un Joan feble, afectat per una malaltia de la qual encara ben poc se’n sap. El veig acompanyat de la seva família, amb els més menuts, dos petits belluguets, els besnéts. Sent la seva veu tot pronunciant un nom: “Antònia, Antònia...”. I ella es posa en camí, li dóna la mà, l’agombola novament i es tranquil·litza. El veig ben atès, acompanyat en tot moment, estimat fins al darrer alè i més encara, tot havent compartit quasi seixanta anys de vida en comú amb el seu àngel de la guarda, de cabell ros i amb els ulls color de cel.

A reveure, Joan!

De pizzes, de xais i de princeses

2007-09-11T16:37:00.000+02:00

A l’hora de sortir a fer algun àpat fora de casa sempre se’ns presenta el mateix dilema: on anar i què menjar. La varietat d’establiments dedicats a les diferents especialitats és àmplia, naturalment, i potser per això la tasca de triar no resulta gaire fàcil. Tots tenim preferències culinàries concretes, i de vegades no resulta senzill posar-se d’acord a l’hora d’elegir lloc. En qualsevol cas, una de les “unanimitats més unànimes” que coneixem té un nom: pizza.

La pizza, aquella base rodona de pasta que serveix d’alimentari suport als diferents ingredients que la componen, és una de les menges preferides pels adolescents. Aquests dies he compartit alguns berenars, dinars i sopars amb dues criatures ben maques i plantoses a qui la pizza els agrada d’allò més. L’han consumida senzilla, de formatge i pernil. No han posat emperons a l’hora de ficar-hi el barram, fins al punt que no n’han deixat ni una mica dins el plat, cosa que és tot un detall. Un dia em digueren que volien “pizza de la que fas tu”. Aquesta vegada no va ser feta de manera casolana, sinó de compra, però segur que els va ben agradar. I si més no, no se’n queixaren!

Idò sí, aquests dos belluguets, un més que l’altra, també són donats a menjar d’altres aliments, tot i que no en la mateixa quantitat. Ell, de rinxolats cabells i amb ulls blaus, un pou sense fondo. Ella, de cabells castanys i amb la perruca –el serrell– ben planxada, amb una miqueta de no-res ja se sent assaciada.

– Ja són les cinc, l’hora de berenar!

– Però què dius... si hem acabat de dinar fa una estona!

I és que la gana d’un cos que creix no s’avé a raons horàries!

Una besada molt grossa amb tot l’amor del món! ;-)

Maltractament lingüístic

2007-08-30T22:30:00.000+02:00

Na Saïda Saddouki, amb la denúncia feta,

juntament amb en Tomeu Martí, portaveu de l'OCB.

Fa un grapat de mesos vaig tenir l’oportunitat de compartir amb vosaltres, hipotètics lectors, unes reflexions sobre l’arrelament lingüístic d’una persona amb qui havia coincidit feia uns quants dies, na Saïda, una al·lota magribina a qui vaig examinar de català per a ocupar un lloc de feina.

Bé, idò na Saïda, tal com explicava en el meu post de dia 15 de febrer d’enguany, ha fet un esforç d’integració lingüística digne de tenir en compte. Quan sortí del seu país, el Marroc, ignorava per complet que a Mallorca es parlàs una llengua anomenada català. Quan posà els peus a l’Illa, la sorpresa d’aquesta descoberta fou considerable. A poc a poc es va anar enamorant d’aquesta nova llengua, desconeguda per a ella fins aleshores. Posà colzes i aconseguí que el català no fos una imposició, sinó una eina útil per arribar a ser una més entre la nova comunitat de parlants que li donava la benvinguda i que volia que s’hi sentís a gust.

Na Saïda s’ha afanyat a aprendre aquesta nova llengua de què mai no havia sentit a parlar. N’ha fet la seva targeta de presentació, fins al punt que la seva competència lingüística és cent vegades millor que la de molta de gent catalanoparlant de tota la vida. I precisament aquest amor a la nostra/seva llengua li ha passat factura, però no perquè ella –i perdonau l’expressió– li hagi fet el salt, no, ans al contrari, sinó perquè a segons quins elements de la societat l’exemple d’aquesta persona els fa més por que una pedregada. Fa devers dues setmanes, i en qualitat d’intèrpret i traductora de berber i àrab al castellà, es presentà a les dependències de la Guàrdia Civil, a Palma, i...

– Bon dia, tenc cita amb el capità sr. Bartolomé, amb motiu de prestar servei de traduccions.

– A mi no me hables en catalán. Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te entiendo —porque hablas raro—, no te puedo dejar pasar. Así que...¡ tú decides!

El tracte rebut va ser del tot descortès, desconsiderat i prepotent, fins al punt d’haver de sentir com li deien “mora catalanista” pel fet de parlar “aquella cosa tan estranya”, segons l’agent: “El catalán no es ninguna lengua”–digué, i es queda tan a pler!

El capità acabà de posar la cirereta al pastís amb unes tan poc delicades paraules com aquestes:

– “A mi me parece vergonzoso que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado y, encima, ¡vienes tú a defenderlo! (...) Lo que me faltaba: una mora catalanista! (...) Si quieres el catalán,¡pues quedaté con él! (...)¡Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!”.

La cosa no ha acabat, hi ha una denúncia pel mig. Na Saïda ha estat protagonista involuntària de tot aquest enrenou, que li ha suposat la pèrdua d’un treball pel simple fet de... parlar en català!

Saïda, no claudiquis. Saps que n’hi ha molts que et donam tot el nostre suport! Endavant!

Una besada molt grossa! ;-)

Músiques compartides

2007-08-03T01:36:00.000+02:00

Faig una mica tard, el bus s’ha fet esperar una estona. Tan bon punt s’obre la porta, uns sons coneguts es fan presents a la meva oïda. M’acost a la plaça i ja no hi trob ni una sola cadira lliure. Tant se val, perquè la música comença a fer el seu efecte i és millor romandre en peu per poder deixar-se anar. Hi trob gent coneguda. Ens saludam i compartim melodies, cançons, cadències, petites coreografies –que no ens donaran mai el pa!–, mamballetes i rialles. El concert és ben interessant, car la música àrab ens entusiasma. Avui li toca el torn a l’Orquestra Àrab de Barcelona, una formació que consta de set integrants nascuts a llocs de l’àrea geogràfica mediterrània tan propers i tan desconeguts entre si alhora com el Marroc, Grècia i Catalunya.

Violí, veu, llaüt àrab, percussió, teclats, baix i algun altre instrument que ara mateix em deix involuntàriament dins el tinter, ens ajuden a copsar l’essència dels dos caires d’aquesta música que tenim avui l’ocasió d’escoltar… i de sentir: l’íntim, un cant espiritual de sons i de veu en perfecta comunió vers l’ésser suprem; i el més joiós, fresc, desenfadat, fusió d’estils a manera d’invitació que ens fa gaudir de ritmes que ens envolten i ens fan partícips de la festa.

El públic assistent, barreja de cultures de banda i banda de la mar. El resultat de tot plegat, una perfecta simbiosi entre persones de diferents orígens i amb llengües diferents, que s’han agermanat aquest horabaixa sota la immensa calor agostenca per gaudir d’un fet musical vital i engrescador i ple d’esperança.

Una besada molt grossa! ;-)

XXVII Mostra Internacional Folklòrica de Sóller

2007-07-22T02:02:00.000+02:00

Qui els havia de dir als promotors d’aquella primera Mostra Folklòrica de Sóller que amb el temps i una canya l’esdeveniment arribaria a assolir tanta de volada! Enguany ha arribat a la vint-i-setena edició i ha comptat amb el major nombre de grups participants al llarg de la seva història. Balladors, cantadors i sonadors provinents de llocs tan dispars com Albània, Astúries, Burundi, el Perú, l’Argentina, Portugal, l’Illa de Pasqua o Mèxic, s’han agermanat al llarg de gairebé una setmana amb el mallorquí grup Aires Sollerics, organitzador de Sa Mostra.

Cada dia s’han fet diferents tallers per compartir un coneixement teòric sobre ball o sobre un aspecte musical concret. Ja a la nit, els grups s’han repartit per alguns punts de l’Illa per donar a conèixer el seu repertori de danses i músiques.

Dijous feren una petita mostra dels seus balls al Parc de la Mar, a Palma, en un escenari situat sobre les aigües del llac. Al fons, la impressionant silueta de la Seu, ben il·luminada, ens oferia una imatge de serenor, com a contrapunt de l’atordidor so dels tambors africans, de la sensualitat del tango argentí, d’unes per mi desconegudes danses precolombines a càrrec del grup mexicà o del corprenedor moviment atlètic dels balladors de l’Illa de Pasqua.

A la mínima possible, bones mamballetes tot acompanyant el ritme de la música. En sortir els representants mallorquins, més d’un/-a comprovà que els peus adquirien vida pròpia, i que maldaven per seguir els punts ja coneguts d’un bolero o d’una jota ben vitenca.

Tot arriba a la seva fi, Sa Mostra i aquesta petita crònica. Ja ho sabeu, si en teniu talent, l’any que ve ens hi tornarem a trobar. Que no pari la música!

Una besada molt grossa! ;-)

I avui, sense pluja

2007-07-17T01:27:00.001+02:00

És un calorós dissabte d’estiu. Fa un vespre de pluja. Has quedat per sopar amb uns amics. Es fan més de les 21.30 h i ell no apareix. Ja t’havia avisat que tenia feina i que probablement no arribaria abans de les 22.00 h, però és que tens tantes de ganes de veure’l que...

Passa una estona –tu l’has viscuda com si hagués passat un segle i mig– i sona el porter automàtic. “Ja és aquí!”, penses. “Acompanya’m a la porta, que no el conec”, diu la mestra. “Sí, i tant!”, dius tu.

Sents com puja l’ascensor. S’atura a la setena planta. La teva cara és un somriure permanent. Han passat mesos des de la darrera vegada i la il·lusió de l’encontre es fa palesa en tu amb tota la seva esplendor. L’ascensor arriba al seu destí. S’obre la porta. Ell en surt, et saluda cortesament i educada i et fa dues besades, i igualment a la mestra, a qui li presentes. Pensaves que la trobada seria d’una altra manera, molt més efervescent, però... millor això que no res, oi? “Estàs bé?”, et pregunta la mestra a cau d’orella. “Sí, ho estic, no et preocupis... entrem”, respons tot xiuxiuejant.

Entrau al pis i us dirigiu cap al menjador. Fas les presentacions de rigor. Degudament presentats i saludats, us entaulau tots vuit, ben disposats a sopar, que ja n’és hora. Compartiu uns magnífics plats, un vi i un cava excel·lents i una agradabilíssima companyia. La celebració ho requereix. Continua plovent.

Un llibre, un mirall, un poema... i a les postres, música. T’asseus al piano i fas un duet amb la mestra. La lluna, des del cel estant, dirigeix el petit concert. Mentrestant, algú immortalitza la vetlada amb unes fantàstiques fotos. “Ja us les passaré”. Algun temps després li dius que te les enviï... però totes menys una, i així ho fa. La pluja segueix humitejant el carrer.

Sortiu tots dos al balcó. Compartiu mots i cigarretes. No hi estàs malament, amb ell, tot i que tal vegada les expectatives creades a priori no s’adiuen gaire amb aquell moment.

Les hores passen entre converses, somriures, mirades, complicitat... El temps empitjora, els llamps il·luminen el cel. La fugissera imatge plàstica que trenca la negror de la nit és acompanyada pel brogit dels trons, so de timbales etèries que retruny dins el cor. El rellotge continua el seu camí. Són prop de les 2.00 h de la matinada, és hora de fer un pensament. La tempesta no té l’aire d’amainar. Et diu que ha de marxar, que demà, ja avui, ha d’anar a treballar. “Ja marxes?”, li preguntes. “Sí, estic fet pols”, et respon. “Ens direm coses...”, dius. “I tant que sí!”, diu ell.

Arriba el seu aniversari. El felicites, però no et demostra el caliu desitjat. La desil·lusió s’apodera de tu. Què pots fer perquè la cosa rutlli? De quins recursos disposes? No hi ha reciprocitat de sentiments, i, tot i un gran dolor a l’ànima, t’adones que ha arribat l’hora dels adéus.

Un mes, dos, tres... Canvies de calendari. Durant tot aquest temps, el silenci. Has decidit fer una passa endavant, tot i que potser et faci més mal que bé. El felicites novament. Es queda descol·locat. Al poc temps reacciona. “Ostres, moltes gràcies, no m’ho esperava, la veritat!”, diu tot rient. “Mira, m’ha fet il·lusió, això és tot”.

Segurament no hi haurà més paraules entre vosaltres, però tu tenies la necessitat de comprovar que estaves en el bon camí. I segons m’has explicat, hi estàs... I avui, sense pluja: avui amb un dia ben resplendent!

Una besada molt grossa! ;-)

2007-07-10T02:13:00.000+02:00

Un bon sopar

Fa alguns mesos us vaig parlar de na Candelaria, tota una senyora d’ètnia gitana que conec des de fa anys. Bé, idò avui l’he trobada pel carrer, que havia anat a visitar uns parents que encara viuen al barri, i m’ha explicat que ha estat uns dies a ca la seva germana, a Torrejón de Ardoz. Tant l’una com l’altra gaudeixen molt de fer-se visites mútuament, tot i que no sigui amb la freqüència que voldrien totes dues. Enguany na Candelaria hi ha viatjat sola. Ha deixat en mans del seu germà Braulio el negoci de venda de roba als mercats i ha tocat el dos cap a ca na Remedios. Els “xurumbels”, na Baldi, en Remigio, na Lola, en Ramiro i na Carmela, han quedat a cura de la cosina Mercedes.

Quan na Candelaria va a ca na Remedios és festa grossa, com solem dir, i mai no hi va amb les mans buides, que no és qüestió d’anar a fer caramull, certament. Per això sempre li sol portar algun detall, una petita sorpresa que li faci recordar la seva vida a l’Illa –no debades na Remedios hi visqué abans d’anar a fer el niu a terres peninsulars. Tot i que en la seva família tenen una tradició culinària pròpia a partir dels seus avantpassats, mai no han fet cap lleig al menjar típic mallorquí, que els agrada molt, i quan les dues germanes es reuneixen, en companyia de la resta de parents, sovint preparen plats típics illencs. Enguany, segons m’ha dit na Candelaria, li ha tocat el torn a la coca de trempó, amb tomàtiga, ceba i pebre verd. Quan m’ho ha dit m’ha fet gràcia, la veritat, perquè me les he imaginades a totes dues, dins la cuina, davantal posat, pastant i tallant la verdura. I és que ni el paladar ni l’estómac no fan distincions a l’hora de pegar queixalada, tot i que com tots sabem “no és bo allò que és bo, sinó allò que agrada”.

Els seus dies de descans s’han reduït a una setmana, segons m’ha dit, però sé del cert que deuen haver estat ben plaents, perquè la seva cara de felicitat no m’ha indicat el contrari. De ben segur que aquest encontre ha estat molt satisfactori per a totes dues.

Estic contenta d’haver parlat amb na Candelaria, de saber que na Remedios i la resta de família estan bé, i que se senten perfectes ambaixadores gastronòmiques capaces de cuinar plats illencs en plena península Ibèrica. Ves quines coses, oi?

Una besada a ambdues germanes! ;-)

Sense sortida

2007-06-23T01:21:00.000+02:00

Entrares en un laberint sense sortida. Els volgueres fer creure –ho volies creure tu, més aviat– que “controlaves”, que sabies el que tenies entre mans, que podies deixar-ho en qualsevol moment. Massa tard, JD. Avui no hi has estat a temps. La remaleïda punxada, la darrera, ha estat fatídica.

El laberint se t’ha engolit. Ara descanses en pau. Que Déu t’aculli en els seus braços.

Massa temps sense veure't

2007-06-10T21:32:00.000+02:00

Havia passat molt de temps, massa i tot, des de la darrera vegada. Els nostres encontres eren esparsos, però sabia que prest o tard ens trobaríem novament.

Al principi de conèixer-te estava una mica inquieta, sensació que s’accentuava en saber que l’hora de la nostra cita era a prop. Sabia que durant el temps que estiguéssim junts en aquella habitació em sentiria a gust amb tu, tot i l’inevitable nerviosisme inicial. Ja t’havia explicat el primer dia que el principi de tota nova coneixença em suposa un enorme batement d’ales de papallones a la panxa, no ho he amagat mai.

Sé que no tothom és igual, això és ben evident, i que cadascú se les enginya com pot per fer-ho el més bé possible –ja saps allò de “Quod natura non dat, Salamanca non otorgat”. Quan vaig experimentar la teva gran habilitat se’m va obrir un nou horitzó. Eres tan i tan bo, ho feies tan i tan bé que no n’hi havia cap altre com tu. I la veritat és que, comparant-te amb els anteriors, t’assegur que la meva afirmació no és gratuïta.

Massa temps sense coincidir amb tu, sí, però ja saps el que passa, un dia per naps, un dia per cols, no trobava el moment per fer efectiu el nostre encontre. No sé quina és la paraula escaient per expressar-ne el motiu, però la veritat és que fa algun temps que necessitava veure’t, sentir-me a prop teu, saber que podia confiar en tu, ja que el meu dia a dia tenia quelcom que em provocava neguit, que no rutllava i que només tu podies solucionar a partir d’una confiança plena envers la teva persona, el teu correctíssim tracte, les teves encomiables paraules, la suavitat dels teus gestos, la delicadesa de les teves mans.

Dijous passat teníem una cita. Tu no t’hi vares presentar. Feia dies que m’avisaren que no hi series. Em vaig fer a la idea que les coses no duren eternament, que un dia s’acaben. I aquest final havia arribat. El teu lloc l’ocupà una altra persona, igualment sensible i, com tu, amb una gran senzillesa i humanitat. La nostra relació és incipient, però esper que amb el temps serà tan plaent com la que tenguérem tu i jo.

Massa temps sense veure-hi clar, amb nitidesa, diafanitat, precisió, sobretot de lluny... i és que la vista té les seves servituds i la miopia ha seguit el seu ascendent camí!

Una besada molt grossa! ;-)

La vall i la mar

2007-05-08T18:27:00.000+02:00

M’aixec relativament d’hora, tot i ser dissabte. És un dia ben farcit d’activitats i cal, per tant, anar per feina. Ulls espolsats, tot a punt, la motxilla a l’esquena i la il·lusió i l’emoció del que ens espera tot fent-me pessigolles a la panxa. Au, anem. A treure el cotxe, s’ha dit, i a enfilar cap a l’autopista. Al cap d’uns minuts som al lloc indicat. Aparc i vénc a saludar-vos. Ja sou al vestíbul des de fa un quart d’hora, potser, tot i que encara no és l’hora en punt. Quan som davant la porta em veis a través del vidre. Un immens somriure d’orella a orella es dibuixa a les vostres cares. Ens fonem en una gran abraçada i ens dedicam paraules sorgides del cor. Estau contents de veure’m, teniu ganes que compartir amb mi unes hores, però el que no sabeu és que us espera una sorpresa molt i molt gran.

– Quina alegria tan gran, nena!
– Com estau? Tenia ganes de veure-us una altra vegada!

No han passat ni trenta segons i apareix algú molt estimat a la vostra vida.

– Mirau qui ve!
– Eeeeeiii, sorpreesaaaa!

Una abraçada immensa i dues besades ben sonores per hom donen pas a un petit interrogatori amb el qual no treis gaire res en clar, evidentment.

– Però, nena! Què hi fas, tu, aquí?
– Mireu, aquí sóc! Des de dijous a la nit.

No us ho podeu creure, no en sabíeu res de res. El secret ha estat guardat degudament i no us n’heu assabentat fins al moment precís.

Després de fer unes quantes fotos per immortalitzar tan emotiu encontre, us convid a pujar al cotxe: he de complir la meva promesa i portar-vos a la recerca d’uns records congriats a l’Illa fa més de cinquanta anys i que surten freqüentment a les vostres converses actuals.

Anam cap a Ciutat i emproam el cotxe cap a la vall dels tarongers. Al poc temps, encara en municipi ciutadà, una llarga caravana de vehicles ens barra el pas cap al nostre destí solleric. Ja ens acostam a migdia i no és qüestió de perdre temps. Faig un canvi de sentit i, au!, a cercar l’altra carretera. En comptes d’anar cap dret cap al túnel, feim el camí per Valldemossa i Deià. La imatge que ens ofereix la natura és espectacular. La serra de Tramuntana, un paisatge esquitxat de diferents tonalitats de verds i ocres, xots que pasturen ençà i enllà, ciclistes en fila índia. Tot seguint els revolts de la carretera deixam a l’esquerra la blavor de l’aigua, que es barreja amb la claredat de la celístia coronada per algun nigul escadusser. Ençà i enllà, grups de turistes badoquen en els miradors, tot contemplant la llunyania. Alguns altres, amb botes i calcetins gruixats, més agosarats o amb més bona cama, fan una parada en la seva jornada de marxa per gaudir de la panoràmica i recuperar l’alè. Aquell cotxe verd, davant el nostre, frena cada dos per tres, que no és cosa de tastar els davants d’un altre en plena maniobra d’avançament a l’autocar que ens obre pas des de fa una bona estona.

Uns quilòmetres més i ja hi som. Arribam a Sóller i decidim continuar cap al Port. Fa una dia magnífic, la tebior del migdia és la cirereta d’aquell pastís que s’ha anat bastint des de la complicitat setmanes llargues enrere. Quina sorpresa més gran, oi?

Fa més de cinquanta anys que havies trepitjat per primera vegada aquells paratges. També Andratx t’era familiar, tot i que l’aigua potable fos escassa aleshores, segons ens dius. Servituds d’un temps gris en la història d’un soldat, probablement. Quants de records et surten a l’encontre en aquest moment! Pollença, les muntanyes, les marxes per aquells caminois, la instrucció... El Port de Sóller, la Comandància de Marina, els permisos, els pescadors, els teus superiors, la família... les barquetes... el far... Records que et vénen a la memòria i que fan part de la teva joventut, i que ara apareixen constants en el teu pa de cada dia.

– Va, Pla, que això ja ho has dit!, afirma el teu àngel de la guarda.

Passejam pel Port durant una estona. Unes fotos ençà i enllà. L’escenari, amb una lluminositat increïble, és esplèndid. Ens asseim a una terrassa i la feim petar mentre prenem el sol i ens abeuram una mica.

– Va, vine amb mi, a veure si trobem l’edifici de la Comandància!, et diu l’àngel petit.
– I tant, mira, la bandera.

Després d’una breu inspecció ocular tornau a la taula. Sembla que l’edifici no té ni punt de comparació de com el recordaves. Sembla que li n’han escapçat un bocí. Et pareix més petit.

Miram l’hora. El rellotge ens fa una clucada d’ull perquè aixequem el campament. Feim el recorregut invers i tornam cap a l’aparcament. El meu sentit de l’orientació és a punt de trair-me. Sort que qualcú es recorda d’on havíem deixat el cotxe! Agafam carretera i travessam la muntanya. En qüestió de minuts arribam a l’altre costat del túnel. En poca estona ja som novament a Ciutat.

Havent dinat, una nova coneixença per a vosaltres, cafè, tertúlia i panellets de coco. Al cap d’una bona estona torn a fer el camí del matí per dur-vos a la vostra residència, una alta torre blava que mira cap a l’horitzó. La vall ha quedat enrere novament, el record us la farà reviure sovint. La mar, el mirall, és al vostre abast.

Fins aviat, una besada molt grossa.

Prou!

2007-03-19T23:55:00.000+01:00

Us ho deim ben clar des de fa temps. Dissabte tornàrem a repetir-vos-ho. Més de 50.000 veus a l’uníson us volguérem fer memòria del que de molt de temps ençà sabeu. Us manifestàrem que la nostra opinió és ben contrària als vostres criteris sobre el que li convé a Mallorca. La nostra Illa, desventrada, agredida i humiliada, és a punt de no tenir un pam de terra sense encimentar. Vista des de l’aire sembla un immens scalextric on ja no hi ha lloc per fer més autopistes. Vista des de la mar sembla un immens cementeri ple de nínxols. Per això, perquè conservi un bri de l’essència que la caracteritzà en temps dels nostres padrins i dels padrins dels nostres padrins, per reivindicar el que creim just per a la terra en què vivim, sortírem al carrer. I tots, habitants de Palma i de la part forana, i aquells que s’hi volgueren afegir venguts de l’altra riba del Mirall, unírem les nostres veus i us ho diguérem ben alt i clar perquè us fos ben entenedor: P R O U !

Ah, i aquesta nostra manifestació SÍ que va ser exempta de crispació. Aquesta nostra manifestació SÍ que va ser bonica!

Una besada!

Comiat

2007-03-11T18:18:00.000+01:00

Han hagut de passar molts de dies perquè pogués dedicar-te aquestes línies. No és fàcil teclejar tot el que vols dir quan l’esma és lluny i l’enyor és ben patent. Avui toca, i aquí som.

Tot i sabedora del més o menys imminent final, se’m va fer costa amunt començar les hores d’aquell diumenge 18 de febrer. Una telefonada m’informà del que no voldria haver sabut, no per un pretès i volgut desconeixement, sinó per la impotència que vaig sentir al temps de conèixer la fatídica notícia. Aquell diumenge, dia de festa grossa per als creients, deixares les terrenals contrades i emprengueres camí vers pasturatges celestials.

Ja sabíem que prest o tard te n’aniries. Ja sabíem que prest o tard això succeiria. Ja sabíem que en la teva situació no podíem demanar miracles. Ja sabíem que el curs de la teva malaltia podia tenir un malaurat esdevenidor. Ja ho sabíem, sí, però així i tot ens negàvem a l’evidència. Ja ho sabíem, sí, però així i tot volíem la teva companyia. Ja ho sabíem, sí, però així i tot et necessitàvem molt més temps entre nosaltres. Ja ho sabíem, sí, però...

Quan faig memòria dels moments que he pogut viure amb tu, em vénen al cap tres paraules: “il·lusió”, “ànim”, “responsabilitat”. Il·lusió, per la feina que has fet durant tota la vida, com a mestra, sempre en contacte amb els menuts i els joves, tot oferint-los el millor de tu, tot intentant que el camí que els has ofert fos la millor eina per al seu futur. Ànim, pel teu encoratjament en tot el que has emprès. Quantes xerrades hem fetes al llarg de la teva estada al barri en les quals m’has infós l’ànim que en algun moment donat m’ha mancat. Responsabilitat, a partir de les tasques que has hagut de conduir i coordinar.

Aquestes darreres setmanes han estat propícies per al record. M’han sortit a l’encontre moltes de converses compartides, des de la salut o a partir de les visites per fer-te una estona de companyia durant la remaleïda malaltia. Anècdotes sobre la teva vida, de petita, al poble, amb els teus pares i la teva germana, tan estimada... aquell al·lotet que et venia al darrere i a qui donares carabasses perquè el teu camí era ben bé un altre... el teu viatge a Tarragona, per fer uns cursets... l’anada a Formentera –ai, quin enyor!–... la teva estada a diferents indrets de l’Illa... vivències de la teva existència que sempre has explicat amb els ulls i amb el somriure nets... moments viscuts amb tot l’amor del món. I sobretot, aquella gran curolla que has seguit com a lema i que no t’ha abandonat mai: intentar fer feliços els altres. I saps, amiga?... em sembla que ho has aconseguit plenament.

Des de la teva nova estança, als paratges on el sol sempre és present, fes-nos una clucada d’ull de tant en tant, eh, pensa-hi!

Una besada i un record emocionat.

Na Saïda

2007-02-15T01:09:00.000+01:00

Dimarts vaig coincidir amb na Saïda, una al·lota magribina d’entre vint-i-cinc i trenta anys que en fa prop de nou que viu a Mallorca. És nada a Nador, una província del Marroc, i té com a llengua materna el berber, tot i que sap l’àrab, la llengua vehicular que possibilita l’enteniment entre pobles de diferents indrets situats en la mateixa àrea geogràfica. Domina el català perfectament, més que el castellà, ja que va estudiar francès, i, assegura, li ha estat molt fàcil assimilar el lèxic i les estructures sintàctiques nostrades.

Els seus ulls són grossos, expressius. Observen tot el conjunt, però es fixen alhora en cada detall. Gesticula. Mou les mans. Se la veu ben espavilada, però sobretot ben segura de si mateixa.

Li vaig demanar si havia estat a Menorca, perquè el seu és un català molt semblant al d’aquella Illa. Em digué que no, però que no li ve de nou el comentari, ja que l’hi havien fet abans altres persones. En qualsevol cas, el domina a la perfecció. Mentre parlàvem del tema lingüístic m’explicà una anècdota que li va succeir no fa gaire temps a l’ambulatori que li pertoca. Va anar a demanar una informació i es va adreçar en català a la persona que en aquell moment era a recepció. Aquest senyor, castellanoparlant, resident a l’Illa des de fa anys i panys, li va respondre, amb males maneres, que “o me hablas en castellano o no te voy a atender, tú misma”. Na Saïda es va empipar molt amb ell perquè no esperava aquell tracte, i en comptes de parlar-li en castellà, tot i que en sap, ho va fer en berber.

– I et va entendre?
– No gens, però vaig passar molt de gust de tornar-la-hi, què vols que et digui?

Na Saïda ha fet un gran esforç d’integració lingüística. Viu a Mallorca, hi ha estudiat i ja l’estima de temps ençà. No hi seria de més que entre tots li féssim més fàcil la seva estada entre nosaltres.

Una besada! ;-)

En Jan

2007-01-30T17:39:00.000+01:00

“Hola, sóc el Jan! He arribat en el vol de les 5.10 h,
peso 2’900 kg i de moment tinc molta son. Petonets.”

Així, amb aquestes paraules et presentares al món. Així vàrem tenir el primer contacte amb tu, tot i que des que eres a la panxa de la teva marona ja sabíem de la teva existència. La teva àvia –la més “ditxaratxera” del poble, sens dubte–, no feia més que parlar-nos del primer membre de la tercera generació que era a punt d’arribar: “Si és nen serà Jan, si és nena, Abril”.

Temps ençà ja parlàvem de tu amb tota la familiaritat: que si en Jan això, que si en Jan allò, que si en Jan aquí, que si en Jan allà, que si ara una cosa, que si ara l’altra... En resum, Jan, que ja et coneixíem com si haguessis ja nascut, fet que no es produí fins a la matinada del diumenge 28 de gener. Pel que es veu sentires el so de les ximbombes, les gloses improvisades, les cançons, la música... segur que volies ballar qualque bolero, qualque jota, qualque fandango o qualque mateixa... o tal vegada volies tastar la llonganissa i el botifarró fet al caliu, eh, polissonet! És clar!... i com que no te’n pogueres estar, au, a donar el crit d’alerta, s’ha dit!

“Ei, no m’espereu, que la meva jove ha trencat aigües!”. Amb dificultat poguérem sentir les paraules telefòniques de la futura àvia, tota emocionada, qui s’excusava de seguir la festa que tenia lloc el cap de setmana passat. I és que de vegades les festes vénen de dues en dues!

Jan, que pugis sa, que cresquis en saviesa i que siguis molt feliç!... Ah, i una abraçada enorme a la teva àvia, que ja saps com l’estimam! ;-)

Els Reis Mags

2007-01-24T00:32:00.000+01:00

D E A

De vegades passen coses que ens sorprenen, que ens corprenen, que ens emocionen, que ens afalaguen, que ens commouen. No cal que siguin grans gestes històriques. No cal que siguin protagonitzades per personatges coneguts i reconeguts a nivell planetari. De vegades passen coses que ens toquen la fibra perquè són sorgides del cor, de l’estimació, de la voluntat de ser-hi, tot i la distància. De vegades passen coses que, pel fet de no esperar-les en aquell moment, et fan gronxar unes ballarines llàgrimes d’alegria que executen una dansa al ritme dels batecs del cor.

I així com el sol també pot sortir a dos quarts de quatre, els Reis Mags poden passar un dimarts 23 de gener a la una del migdia!

Una besada molt grossa i tot l’agraïment del món! ;-)

Un somriure perdut

2006-12-17T02:40:00.001+01:00

In Memoriam

Les festes de Nadal no m’agraden gaire, la veritat. Deu ser perquè sovint el mes de desembre m’ha deixat òrfena de persones estimades, i a més en el temps en què sembla que el goig i la festa s’han d’escampar, obligatòriament, pertot arreu i en què l’alegria i el bullici han d’omplir, tant si vols com si no vols, cors i carrers. Fou en aquesta saó de fa catorze anys –tot i que sembla avui mateix– que una bona amiga, na Francesca, una persona jove, plena de vitalitat i il·lusionada per la vida, emprengué el llarg i definitiu viatge, un 16 de desembre, als vint-i-cinc anys.

Quan es tracta de definir algú en poques paraules la tasca és mala de fer. En el cas de na Francesca –na Paquita, com tots la coneixíem–, la dificultat és pràcticament inexistent. Na Francesca era el somriure personificat. Un somriure que comportava tota l’essència de la seva personalitat. Un somriure que es contagiava per la seva espontaneïtat. Un somriure no contaminat, que et captivava perquè era amable, buit de malícia, amistós, sincer.

En més d’una ocasió li vaig demanar com era que sempre tenia el somriure als llavis. Ella sempre em responia el mateix: que era millor afrontar la vida amb optimisme, que per posar mala cara sempre hi érem a temps.

He intentat fer memòria i he estat incapaç de recordar na Francesca sense el seu habitual somriure. És ben clar que per a ella no tot devia ser de color de rosa, però mai no ens va demostrar el contrari.

Tant ella com en Joan, el seu marit, havien fet molts de plans per al futur. Havien posat molta d’il·lusió en les festes de Nadal, tenien intenció de fer un viatge per devers febrer i tantes i tantes coses més.

Ningú no esperava que la seva partida arribàs tan d’hora. Tots en vàrem qüestionar el perquè, però no en trobàrem cap resposta. No ho entenguérem, no ho entenem i mai no ho voldrem entendre. Una sola cosa sabem, i d’aquesta no en tenim dubte: trobam a faltar el seu somriure!

Una besada i un record emocionat.

El Messies, tot música i emoció

2006-12-16T03:12:00.000+01:00

Si existeix una paraula capaç de definir i explicar el que vàrem poder sentir anit passada a la Seu i durant dues hores i mitja llargues, aquesta no és cap altra que “emoció”. Des del primer moment en què la música envaí tots els racons de la basílica, l’ambient es lliurà a les ajustades notes de l’orquestra i a la calidesa i mestratge interpretatius de més de dues-centes cinquanta veus. I el motiu de tot plegat té un nom: l’oratori El Messies, de Georg Friedrich Händel.

En aquest concert participatiu que té lloc per segon any consecutiu, quatre corals illenques i un bon nombre de veus individuals s’uniren al Cor de la Generalitat Valenciana i ens demostraren, una vegada més, que la col·laboració entre diferents formacions vocals amb la idea comuna de fer del cant un fraternal pont d’enteniment entre les persones, és sempre possible. Sota la direcció del sabadellenc Josep Vila i Casañas, titular de l’Orfeó Català, els solistes Maria Espada, soprano; Carlos Mena, contratenor; Michael Terry, tenor; i Josep-Miquel Ramon, baix, comptaren amb la inestimable participació del Collegium Vocale, el Cor de Mestres Cantaires, la Coral Universitat de les Illes Balears, l’Orfeó Universitat de les Illes Balears i l’Orquestra Barroca de Mallorca.

Tot l’esforç que ha suposat durant tres mesos la preparació d’aquest concert i que ens ha regalat novament una de les grans joies de la música de tots els temps, que ens captiva i que ens commou a parts iguals en molts de passatges, és realment d’agrair. El fet que persones de diferents edats i àmbits professionals, amb coneixements musicals o no gaires, s’involucrin en un projecte com aquest demostra, una vegada més, que la constància, la il·lusió i la perseverança són eines bàsiques per aconseguir un objectiu. I l’objectiu us puc ben assegurar que l’han assolit a bastament.

I tot sortint de la Seu, bona passejada i bona conversa per una Palma il·luminada amb els colors i l’escalfor del Nadal que ja s’acosta.

Una besada! ;-)

El Misteri d'Elx

2006-12-09T18:34:00.000+01:00

Divendres, 8 de desembre, dia de festa i “pontificable” per a gairebé tothom. Dia gris, plujós i que poc convidava a sortir de casa. Durant el matí, sensació de fredor. L’horabaixa, a endoiar una mica i a esperar que fos el moment d’anar a escoltar, i a sentir, un concert. Però no un concert qualsevol, que es pugui seguir en qualsevol lloc i en qualsevol moment, no, sinó la representació d’un drama religiós sobre la mort i l’assumpció al cel de la Mare de Déu, que s’esdevé a Elx, a la basílica de Santa Maria, i en una data ben concreta, el 14 d’agost i l’endemà.

Enguany, el Misteri, declarat Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el 2001, va abandonar el seu lloc habitual per primera vegada en tota la seva llarga història secular i es traslladà a l’altra riba del Mirall. El motiu, el cinquantenari de la Casa Regional de la Comunitat Valenciana a Mallorca i el set-cents aniversari de la Catedral illenca.

Prou expectació degué crear, ja que ens n’hi aplegàrem 2.400, i un bon grapat sense seient. Tant l’escenari triat, amb una il·luminació adient segons les peces, a una veu o polifòniques, com l’espectacle en si ens transportà amb la imaginació a molts de segles enrere. Amb els interludis de l’orgue de la Seu de Mallorca, amb una guitarra en una de les interpretacions i a capella la resta de la representació, poguérem ser espectadors d’excepció durant una hora i mitja d’una vertadera joia musical datada originàriament el segle XV. Per la complexitat del muntatge que comporta cada any, el que vàrem sentir va ser una reducció de l’original il·licità. No en poguérem presenciar la part potser més folklòrica, amb els artefactes que s’utilitzen per fer davallar de la cúpula de l’església un nin que representa un àngel, ni la pujada de la Mare de Déu al cel, ja que suposen una gran complicació, i la Seu mallorquina, no és apta, per la seva configuració, per instal·lar-hi tants de ginys.

Més de quaranta veus masculines, entre nins i homes –no hi eren tots els que hi prenen part... i el paper de la dona, durant la representació, ben inexistent–, ens feren gaudir de valent d’un espectacle que probablement no tornarem a presenciar en la vida. Inqüestionable professionalitat des de l’amateurisme, però amb la música, el cant, i sobretot, el Misteri o la Festa, tot circulant per les venes de cadascun dels cantaires que ens oferiren una magnífica interpretació carregada d’emoció, fet que demostra, una vegada més, que en estimar el que es fa, la probabilitat que surti bé és gairebé del 100%.

Una besada! ;-)

Daus

2006-11-27T02:50:00.000+01:00

Ja feia moltes de setmanes que no em posava en contacte amb els meus hipotètics i benvolguts lectors i lectores. Han passat setmanes llargues des del darrer dia, i com que segons m’ha arribat a les orelles n’hi ha que ja estan “del gall de la foto”, aprofitant el símil, fins més amunt de la cresta, no seré jo qui faci cap esperonada, que no tenc gens de ganes de quedar-me sense plomes, gallina com som. Així les coses, avui no us parlaré d’aus, sinó de daus. Endavant les atxes!

Els daus són un element fonamental en molts de jocs de taula. Fan avançar en les jugades i permeten que les puntuacions de cada jugador augmentin en cada tirada. A hores d’ara ens és impossible imaginar el parxís, el monopoly o l’oca sense els corresponents daus. Així mateix ens és també impossible concebre un dau sense els oportuns puntets, que confereixen un valor concret a cada jugada.

Però com que en els temps que corren tot és possible, o gairebé, segur que a qualque racó de món hi deu haver uns daus que no tenguin puntuació, ni que servesquin per fer avançar caselles, ni que ens facin arribar els primers a l’oca central, que, com ja sabem, assolim amb un seguit de “tir perquè em toca”.

Si un dia trobau qualque dau sense puntuació no el tireu al poal del fems, no. Guardau-lo com a cosa curiosa, si més no. Qui sap si amb el temps pot arribar a tenir un valor més gran que els altres i constituirà per a qualcú un petit tresor del qual mai no es desprendrà.

Una besada molt grossa! ;-)

El number one

2006-10-10T02:11:00.000+02:00

No fa gaires dies vaig coincidir a la parada de l’autobús amb la senyora Candelaria, tota una matrona d’ètnia gitana per qui sent una especial devoció, no debades ens coneixem de temps ençà i us puc ben assegurar que és tota una senyora de cap a peus. Involucrada en temes del barri, vàrem xerrar una mica de tot i de no res, mentre esperàvem que el mitjà que ens transporta cada dia fins al centre de la ciutat fes acte de presència amb més de vint minuts de retard, cosa habitual en fer el nostre benvolgut i mai ben ponderat recorregut urbà.

Na Candelaria no sap “de lletra”. Amb dificultat sap escriure el seu nom i fer-hi un burot per sobre, a manera de signatura, però està ben assabentada del que passa pel món. No ha anat gaire a escola, i sap de xifres com per poder atendre la clientela a la seva parada dels mercats municipals a què acudeix. Ja fa anys que viu a Mallorca, i des de fa uns mesos en un barri diferent al meu, ara a la “prassa der Pogresso”, que diu ella.

Na Candelaria és mare de família nombrosa. Fa dos anys que és viuda i ha hagut de lluitar molt per treure envadant els seus cinc “xurumbels”: na Baldi, en Remigio, na Lola, en Ramiro i na Carmela. Tots van a escola i treuen bones notes. Na Candelaria no vol que vagin a mercadejar, que ja n’ha tengut prou tota la vida d’aixecar-se a les 5 h del matí per anar cap aquí, cap allà a posar en marxa tota l’organització del seu petit negoci de venda de roba. Els vol donar estudis, si pot ser universitaris i tot. Tira amunt, na Candelaria. Un dia em digué: “nadie nace donde quiere, sino donde lo paren”. I així és. Per això els vol donar l’oportunitat que ella no va tenir. I és que... els estima a voler, els seus fills!

A na Candelaria no li agraden les persones que volen pujar l’escalafó a qualsevol preu, sinó aquelles que han hagut de suar de valent per poder arribar on han arribat. Em va treure l’exemple d’un jove polític de l’ajuntament d’un dels municipis on va a vendre. No té encara trenta anys i ja es pensa ser el gall del galliner, el “namberguan”, que diu ella. No el coneix en profunditat, però sí el suficient per intuir que les seves aspiracions apunten molt amunt, i si pot ser amb cadira alcaldable inclosa, millor. Quan li vaig dir que això era ben lícit em respongué que sí, que probablement tengués raó, però que aquest jove en qüestió “s’ho tenia massa cregut” i que no li feia el pes. “Bé, però tothom té el dret de tenir aspiracions, Candelaria” –li vaig dir. “Sí, però no a qualsevol preu!” –em replicà mig enfurismada.

No sé com és que en sap tant, del jove polític, però el cas és que la vaig veure tan convençuda del que em deia que no vaig ser capaç de rebatre-li els seus arguments!

“Ah, Caterina!... –em digué– i tota semblança amb la ficció és pura realitat!”

Una besada, Candelaria! ;-)

Quinze dies

2006-09-29T13:02:00.000+02:00

De vegades tenc la sensació que el temps és com l’energia, que ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Aquesta percepció meva, ben d’anar per casa, evidentment, s’ha accentuat enormement els darrers quinze dies. Dues setmanes que han estat per mi una injecció d’optimisme, de relaxació, de pau interior. Dues setmanes compartides. Dues setmanes farcides de converses, de confidències, de complicitat. Dues setmanes entranyables en companyia d’algú molt especial a la meva vida. Dues setmanes en què he pogut reconèixer un lloc que forma ja part de mi, que m’agrada i que tornaré a visitar ben sovint.

Quinze dies compartits que, com l’energia, no s’han creat del no-res, perquè ja tenien una base ben ferma, i que s’han transformat en renovellades il·lusions, projecció d’un futur plaent.

Per tot això i molt més, gràcies, de tot cor!

Una besada molt grossa! ;-)

De barquetes i de fars

2006-09-12T15:49:00.000+02:00

Hi havia qualque cosa a l’ambient que li provocava neguit i tengué la necessitat de fer una petita travessia. No tenia el costum de sortir a navegar en diumenge, però aquell horabaixa de maig es veié abocada a fer-ho. Les quatre parets del seu espai preferit s’estrenyien –i l’estrenyien– més i més i el seu desfici augmentava per moments. Sense saber quin rumb prendre, disposà la barqueta i començà la seva singladura. No sabia quines aigües la rebrien, però s’arriscà a l’aventura.

Salpà i emproà enfora de la costa, al bell mig de la mar. Durant la travessia, un garbuix de pensaments desordenats li sortí a l’encontre. Es feu lluny i l’ansietat no la deixà en cap moment. Remà, remà, remà... S’allunyà més i més de la vorera. Cap contacte amb el seu litoral estimat, només aigua al seu voltant, no es veia res més: ella i l’aigua, ella i la barqueta, ella i els seus pensaments, ella i... ella mateixa. Les seves cavil·lacions li provocaven més desassossec encara. Sabia que es castigava, tot pensant aquelles coses, però ja sabem que el cap, de vegades...

Les forces l’abandonaren, els rems se li feien més i més feixucs entre les mans, no podia remar més, el cansament no li ho permetia. Decidí descansar una estona, fins que pogués emprendre el camí de tornada.

El sol començà a declinar. L’horitzó es tenyí de grocs, blaus, lilencs i vermellosos tons crepusculars. Ella, a la barqueta, contemplava la immensitat que l’envoltava. En poc temps, l’espectacle cromàtic que divisava a la llunyania es va dissipar. Aquella preciosa imatge plàstica esdevengué foscor. El seu cor començà a bategar amb més força. Tenia por. Es trobava allà, sense ningú més al seu costat, ella només... i sola.

No podia pensar, estava bloquejada. Tenia necessitat de fugir d’aquell lloc i agafà novament els rems per tornar cap a la costa. No era moment de pensar en res més que en el fet de marxar ràpidament, la negror de la nit i la seva paüra l’empenyien a fer-ho. En el seu cervell, una sola paraula la martellejava incessantment: “por”.

Continuà avançant. Les ganes de tocar terra eren més poderoses que el cansament dels seus fràgils braços. De sobte, els seus ulls varen veure un punt de llum, allà, lluny, en el que podia intuir una petita elevació de terreny. Aquella visió es repetia intermitentment, una vegada i una altra. A mida que s’acostava a la vorera es feia més i més gran. Sí, era un far, que l’ajudà a arribar a port i que aconseguí esvair aquella feixuga sensació de feredat que li provocava la foscúria de la nit, de la seva nit. Un far que amb una mirada, un bes, una abraçada i tot l’amor la va transformar en un ésser ple de llum. Des d’aleshores ençà mai no ha deixat de guiar-la, per lluny que sigui, perquè llueix amb tota la força, amb tota la intensitat que pot arribar a lluir i, sobretot, a estimar.

De vacances

2006-08-07T12:54:00.000+02:00

Ja fa un mes que no escrivia ni una sola línia en aquesta pàgina “giragonsaire”. No és que no tengués res a dir, ans al contrari, sinó que de vegades la inspiració la tenim lluny i és difícil posar-s’hi si a la senyora Musa no li dóna la gana de donar-nos un cop una mà, a mi i a qualsevol altre mortal, evidentment. Avui sembla que tampoc no està per la labor, ella. En qualsevol cas, vagin aquestes lletres per desitjar-vos unes bones vacances, a qui les comenceu, i un bon retorn a la feina a qui les hagueu ja gaudides.

Una besada i fins en tornar! ;-)

Dormir a "la zòdiac"

2006-07-06T02:19:00.000+02:00

Z Z Z Z Z Z Z Z z z z z z z z z

Dormir bé és molt important per descansar de les activitats del dia i per poder agafar amb força i empenta les de l’endemà. N’hi ha que van tan summament cansats que serien capaços d’adormir-se en qualsevol lloc: mentre dinen, a l’autobús, dins la banyera, fent coa a la cinta del supermercat... Sovint ens hem trobat que na Maria Menga, o Maria Enganxa (personificació de la son en terres illenques per als nins petits), ens ha ben aglapits per les solapes i ens ha fet una juguesca de les seves en el lloc més inoportú. Un dia ens enganxarà (valgui la redundància) tot havent arribat a la feina, a les soporíferes 15.00 h estiuenques, amb més ganes de fer una bona becadeta que d’engegar l’ordinador i de fer el que ens quedi pendent del dia anterior, i no tendrem cap altre remei que posar-nos-hi de bon de veres, així que... aigua fresca, ulls espolsats i endavant, que per a les 22.00 h només ens mancaran... set horribles hores de patiment! Ens en sortirem de la millor manera possible, sense que es noti que el nostre pensament és ben lluny del teclat, del disc dur, del word i de la mare que el va matricular, ja que en aquell moment serà ben festejat pel déu Morfeu.

N’hi ha que dormen malament, bé per algun problema físic, bé per alguna preocupació. Però n’hi ha d’altres que dormen malament perquè no disposen del lloc adequat. N’hi ha que dormen en un jaç qualsevol, per manca d’espai. N’hi ha que dormen al sofà, que sempre és més còmode dormir sol que acompanyat si qui t’ha d’acompanyar ja no és aquell/a company/a ideal de qui et vares enamorar com un/a ruc/a fa un grapat d’anys. I fins i tot hi ha algú, ben conegut i estimat, que dorm en un matalàs inflable, que anomena amb el seu gran sentit de l’humor “la zòdiac” per la sensació de navegar a la deriva que li pot arribar a produir, com si es tractàs d’un vaixell que travessàs la mar sense tenir gaire clares les cartes de navegació i el timó se li hagués fet malbé tot passant pel triangle de les Bermudes en plena tempesta.

El matalàs inflable, “la zòdiac”, és un parèntesi. D’aquí uns dies, aquest algú, ben conegut i estimat, el canviarà per un matalàs “normal i corrent” i un llit com cal. Com ha de ser!

Una besada grossa! ;-)

Sis anys sense tu

2006-06-14T17:39:00.000+02:00

Sis anys sense tu. Un dimecres 14 de juny de fa sis anys abandonares la meva vida per sempre més. Sis anys en què t’he pensat alguna vegada, més d’una per ser exacta, tot i que el temps, ja se sap, ho cura tot, diuen. Te n’anares sense adonar-me’n, de peu a puntes, sense fer renou. No en vaig ser conscient fins al cap d’unes hores, tot i que la teva partida la sabia imminent.

Vespa fores amb mi. Vespres interminables de dolorós record. Vestigis de vestimentes esquinçades... No et diré pel teu nom real, et diré Felip... o Fèlix. Felicitat i tu éreu conceptes antagònics. La meva vida al teu costat no va ser un camí de roses, certament, em feres sofrir molt. Les hores, els dies, les setmanes amb tu se’m feien especialment feixugues. Feliç hauria estat si t’haguessis comportat de distinta manera, però, no, tu a la teva, i jo... a patir per la teva culpa! Felina va ser la teva astúcia. Sort que al cap dels anys algú m’avisà del teu procedir vers la meva persona. Què t’havia fet jo per merèixer aital càstig? Feia molts d’anys que anàvem plegats, tu i jo, calia fer-m’ho passar tan malament?

Han passat sis anys i afortunadament ja no en sé res. Ara ja no em fa mal, però avui m’ha calgut parlar-ne.

Un temps ben invertit

2006-05-19T00:24:00.000+02:00

Poc més de quatre hores. Dos-cents quaranta minuts de bon pes. Catorze mil quatre-cents segons i no gaire més. La mesura del rellotge ha estat aquesta, si fa no fa. Després d’un matí un tant accidentat a causa de la successió d’esdeveniments, l’espera ha ben valgut la pena.

Quan he arribat encara no hi eres. Feia molta de calor –avui ha estat un dia especialment xafogós– i l’ambient era molt i molt feixuc. He aparcat al bater del sol, no hi havia una sola ombra en tot allò. M’he estimat més esperar-te dins el cotxe, tot i l’ardència de l’habitacle. He començat a mirar el rellotge. “Sembla que les agulles no avancen!” –he pensat. M’ha semblat com si el temps s’hagués posat en vaga. T’he telefonat unes quantes vegades, però tenies el mòbil desconnectat. Quan he aconseguit sentir-te la veu érem a punt de veure’ns... o això em pensava, que per causes alienes a la nostra voluntat encara ha hagut de passar una estona més per poder dir: “l’espera ha ben valgut la pena”.

I sí, que l’ha valguda, la pena. Has fet un gran esforç per portar a terme el teu servei. No has demanat res a canvi, tot i que la teva professionalitat és ben palesa. Es nota que t’agrada la teva professió. Ja sé què em diràs: “Bé, tampoc no cal exagerar, eh!”... No crec que exageri en cap moment. El cert és que vull demostrar-te el meu, el nostre agraïment amb aquestes senzilles paraules. De bons professionals n’hi ha onsevulla, sí, però temps ha que havia, havíem perdut les esperances de trobar-ne cap, ja, i en necessitàvem un que s’adigués amb l’actual situació. I ves per on, vares ser tu. Sense saber com ni per què... o sí!

El meu, nostre agraïment és extensiu a una altra persona que ha fet, també, mans i mànigues (i alguna carrera per l’autopista!) perquè poguessis arribar d’hora... o gairebé! I és que avui (faig aquestes lletres dijous dia 18 de maig), aquelles poc més de quatre hores, dos-cents quaranta minuts de bon pes, catorze mil quatre-cents segons i no gaire més han estat UN TEMPS BEN INVERTIT!

Ah, se m’oblidava! Hi ha coses que NOMÉS es poden fer per estimació... i aquesta n’ha estada una!

Una besada molt grossa... i gràcies, encara que em digueu que no us calen!

Emmanillat

2006-05-12T02:28:00.000+02:00

Han estat cinc segons, em sembla, no gaires més, el temps suficient perquè la meva retina et pogués veure la cara. Una cara de preocupació, m’ha semblat. Només han estat uns segons, el temps que he disminuït la marxa fins a arribar al semàfor, ja vermell. La teva cara, tot un poema, com si no haguessis trencat mai un plat, cosa que no sé, perquè ignor totalment qui ets i per què la policia t’ha posat les manilles. Ja al semàfor, dos motoristes s’han girat per veure’t: “¡Hostia, tío, pero si es...! ¡Qué putada!”, anaven repetint mentre esperaven el verd per girar cap a l’altre carrer. Em sembla que ells sí que sabien qui eres!

Sort, anònim emmanillat!

La vida és bella...

2006-05-07T23:59:00.000+02:00

Fa una estona que m’han enviat un @mailet sense text, sense cap paraula. El seu contingut, una música: un fragment de la banda sonora original de LA VIDA ÉS BELLA. No cal dir que aquesta absència de mots, aquest SILENCI mesurat amb el cor, ha estat molt clar. Avui sí, estimat algú, és un dels silencis que més coses m’han dit des de fa temps, un silenci preciós. Gràcies, amb tot el cor!

Ah, i gràcies per la rosa, és igualment preciosa.

Una abraçada molt grossa i un somriure d’orella a orella!

Una música compartida

2006-05-02T23:11:00.000+02:00

Avui he sentit la necessitat d’escoltar una música que m’entusiasma, la meva peça preferida, diria jo. Es tracta d’una composició feta per a vuit instruments, de corda, si no vaig errada, i amb acompanyament de baix continu. Em sembla que l’he sentida un caramull de vegades, ja, però tot i això no me’n cans, sinó que en cada nova audició hi descobresc qualque nou matís que fins aleshores no havia estat capaç de Copsar. I moltes més vegades hi haurÀ motius, ganes i voluntat per sentir-la, perquè és, al meu humil enteNdre, una vertadera Obra d’art.

Sé que la meva passió per aquesta peça coNcreta és compartida per persones molt estimaDes, la qual cosa m’alEgra enormement, Perquè no només compArtim unes notes musicals, una melodia que es va repetint i repetint i que es fiCa dins els plecs de l’ànima, sinó moltes més coses. Ho he intentat, però no he estat capaç d’Escoltar-la sense que eLs meus ulls s’amarassin d’aigua. Una Bella mElodia que m’ha fet recordar gairebé dos anys enrere, de camí cap a un Lloc on em varen obrir les portes de pinte en ample, de bat a bat, on somriures, cançons, sentiments emocions i paraules foren els nostres companys habituals durant uns dies plaents i farcits d’estimació.

Quan hagis descobert en el text de quina música es tracta, escolta-la amb mi i recorda que...

Que soni la música!

Na Panceta

2006-04-24T01:32:00.000+02:00

Estimada Panceta (Xulla de Ventresca en “parlar borrós”),

Estic molt contenta de saber de la teva existència. L'adorable personeta que et va regalar els "complements" de sortir a passejar, com ara el llaç color de rosa i l'estel de cinc puntes, m'ha dit que ets un ésser entranyable, encantador, carregat de tendresa, que ets l'admiració de tothom qui et veu... No tenc paraules, reina meva!

Panceta, Lady Bacon en anglès, que queda molt fi, que la vida et somrigui... Omple amb els teus grunyidets les nostres vides i sigues molt i molt feliç.

Una besada a la grufa! OINK, OINK!

Panades, robiols, crespells...

2006-04-14T22:39:00.000+02:00

És ben evident que tota quanta festa es fa i es desfà en qualsevol racó de les nostres contrades va acompanyada d’uns menges concretes, que variaran d’un lloc a l’altre en funció de l’art culinari amb què siguin fetes o del gust dels seus potencials consumidors. Setmana Santa i Pasqua no en són l’excepció, naturalment. Vet aquí una mostra de la gastronomia illenca d’aquestes dates. Llàstima que amb aquesta pàgina no us pugui enviar encara ni flaires ni sabors... tot arribarà!

PANADES. Ingredients: Un quilo de farina fluixa, tres vermells d’ou, un tassó de saïm, un tassó d’oli, un tassó no ben ple d’aigua, sal. El farciment pot ser de carn (xot, normalment) o de peix (mussola).

Mesclau els ingredients, exceptuant el farciment. Si la pasta surt clara podeu afegir-hi un poquet més de farina. Deixau-la reposar un moment. Després feis unes bolles per a cada panada, tenint esment de deixar pasta per fer les tapadores. Ompliu cada panada amb el farciment, tapau-la i deixau-la damunt la llauna per anar al forn. Han de coure devers 45 minuts.

PANADES DOLCES. Ingredients: La farina fluixa que es begui, dos vermells d’ou, dos-cents grams de sucre, dos-cents grams de saïm, una tassa d’oli, una tassa de suc de taronja, sal. Per al farciment, cuixa de xot feta trossets petits, trossets de xulla, sobrassada i trossets de camallot o botifarró.

Ompliu les panades amb el farciment, que haureu salat al gust. Abans d’enfornar-les, les heu d’enrevoltar amb una tira de paper d’alumini, per evitar que s’esclafin. Quan siguin quasi cuites podeu retirar-los el paper. Aquestes panades se solen fer grosses i a l’hora de menjar se’n serveix un quart o mitja per persona. Si són un poc calentes solen ser més bones.

ROBIOLS. Ingredients: La farina fluixa necessària, quatre vermells d’ou, un quart quilo de sucre, un quart de quilo de saïm, una tassa de suc de taronja. Farciment, al gust, que pot ser: cabell d’àngel, confitura d’albercoc o de codony, o brossat.

Mesclau la farina amb tots els ingredients, excepte el farciment, fent una massa espessa. A continuació feis una bolleta per a cada robiol i aplanau-la amb l’aprimador de cuina. Posau-hi a sobre el farciment i doblegau la pasta com si fossin cocarrois petits. Posau-los damunt una llauna per coure al forn. Els robiols es couen molt aviat, vigilau que no es cremin. A punt de menjar, posau-hi sucre en pols.

CRESPELLS. Ingredients: La farina fluixa necessària, dos vermells d’ou, dos-cents grams de sucre, dos-cents grams de saïm, mitja tassa de suc de taronja, mitja tassa d’aigua.

Feis la pasta amb tots aquests ingredients. Esteneu la pasta damunt la pedra de marbre o la taula fins que tengui una gruixa de devers un centímetre. Heu de fer les estrelles o figuretes que vulgueu. Solen coure en 15 minuts.

Ah, i una bona greixonera de brossat no és qualsevol cosa, no!

Una besada... Bona Pasqua i bon profit! ;-)

Abril

2006-04-02T23:18:00.000+02:00

Au, ja hem girat el full del calendari i un nou mes ens ha sortit a l’encontre. Abril ens visita i restarà entre nosaltres durant trenta fantàstiques jornades, enguany amb Setmana Santa i el dia de Pasqua inclosos. Un mes per celebrar moltes de coses, amb molts d’esdeveniments per endavant i que seran, de ben segur, molt plaents i emotius. Records que ens vendran a la memòria i esperances d’un futur encara per estrenar. Una preciosa cançó que amoroseix i acarona el son d’una criatura que just es desperta a la vida...

Abril, mes primaveral,
Bategues tot ple de vida,
Remor, natura sentida,
Imatge, bell finestral.
Lucidesa, llum coral,
Arribes amb suau vent,
Brindes a tota la gent
Rialles i il·lusió...
I ens cantes una cançó
Lluminosa com l’argent.

Que tengueu un abril d’immensa felicitat!

Una besada! ;-)

L'alto el foc

2006-03-26T00:12:00.000+01:00

No fa encara una setmana
que han decretat l'alto el foc
d’un durador i letal joc
assassí de vida humana.
Esperem que a la diana
pari tal oferiment
i s’acabi totalment
la seva fam bel·licosa...
Tota vida és valuosa
i no es mereix cap turment!

Una passejada per Vic

2006-03-19T21:22:00.000+01:00

Passa un quart d’hora de migdia d’un divendres del mes de març. L’avió ha aterrat sense problemes i algú ens espera a l’aeroport del Prat, i amb gran sorpresa per part nostra no només una persona, sinó dues. Dos somriures d’orella a orella i quatre ulls alegres i enjogassats que s’uneixen als nostres. Una gran abraçada, un “com ha anat el vol?”, un “tenia ganes de veure-us!”... i cap al cotxe.

Emproam totes quatre cap a Vic. Hi arribam als volts de la una i mitja (a dos quarts de dues en “parlar borrós”, segons diu algú molt estimat). Aparcam i ens apressam a trepitjar els carrers d’una ciutat on no he estada mai i que domina pam per pam la meva amiga. Passam per carrers estrets, costeruts i humits. La part antiga, reminiscències d’un passat en què reconec la meva ciutat. Anam a parar a la plaça Major. Les seves arcades em recorden els arcs de l’Almudaina, al “meu” Hort del Rei. Continuam la passejada i anam a dinar. Havent acabat, sant tornem-hi, que en unes hores cal tornar cap a Barcelona. Mostres de modernisme ençà i enllà. “Oh, quin edifici més majestuós!”... És el Casino. Llàstima no tenir una càmera per captar-ne alguna imatge. Queda anotat a l’agenda: en tornar, foto! Una altra cosa ens crida l’atenció: un aparador ple de xocolates a una pastisseria ben coneguda de la ciutat... boníssimes! En donam fe!

Un banc al sol, al carrer de l’estació, ens convida a badocar. Gent de totes les procedències, de tota raça, de tota mida, de tot color, de tot pelatge, nouvinguts de pertot arreu. Xerram, observam, contemplam, reim...

Unes hores precioses en grata companyia, plenes de vida i curulles d’emocions, ens apropen a l’hora dels adéus. Ens acomiadam de Vic i... fins a la pròxima!

Una besada! ;-)

No, no calia!

2006-03-13T23:06:00.000+01:00

No, no calia! Després de deu anys no calia que hi tornassis. Els teus no s’ho mereixen, però tu tampoc, saps? Els teus han invertit molt d’esforç i constància i un caramull de diners perquè no hi tornassis, perquè te’n sortissis. Els teus no en tenen cap culpa, però els hi has ben involucrats! Estan amb l’ai al cor cada vegada que surts de casa, voldrien poder confiar en tu, però els costa, ja ho saps! Són al teu costat perquè t’estimen amb bogeria. Però... els estimes, tu? No ho sembla, la veritat! I el pitjor de tot és que no t’estimes a tu mateix, ho estàs demostrant. I em sap greu, tot plegat.

Sí, ja em pots dir que no em fiqui on no em demanen, que la nostra coneixença tampoc no és tan profunda com ara això i que no tenc cap dret ni un a dir-hi la meva. Pensa el que vulguis. Conec els teus des de fa anys, com saps, i em dol que hagin de dormir amb un sol ull tot vetlant perquè no els fugis de casa a la matinada per anar a la recerca d’una dosi del que sigui. A tu tant t’és la porta com la finestra, ni tan sols t’espanta l’alçada del balcó, la qüestió és una sola, tu la coneixes i els teus la pateixen. Dels teus companys de viatge, millor que no en parlem.

Sé que mai no llegiràs aquestes paraules, però he tengut necessitat de dir-t’ho. Ah, només una cosa més: NO, NO CALIA!

Sa Jaia Corema

2006-03-01T18:20:00.000+01:00

Sa Jaia Corema arriba
Avui, dia 1 de març,
Ja morí el rei Carnaval
Abans de començar el dia.
I com cada any, la jaieta,
Amb un bacallà penjat,
Calendari es tornarà,
Obrint es temps de Quaresma.
Recordarà a tot mortal
Es camí que encara manca
Mentre ve Setmana Santa,
Abans des Dia Pasqual.

Dijous Jarder

2006-02-23T15:05:00.000+01:00

Dijous Jarder... teniu la disfressa a punt? Si no és enguany, serà l’any que ve, però d’ensaïmada de tallades... no en prescindiu, que avui toca!

Bon profit!

Una besada! ;-)

Arbres de neu...

2006-02-20T18:21:00.000+01:00

Avui mateix m’hi he fixat, encara que ja deu fer dies que han badat les seves blanques flors. Avui mateix m’he temut que és més febrer que mai, no debades les seves branques m’ho han fet ben entenedor. Els ametlers, nevats arbres que entapissen els nostres camps en tota la conca mediterrània i més lluny i tot, fa dies que ens fan l’ullet perquè ens aturem una estona a contemplar-los.

Són ben presumits, els ametlers, es fan mirar, són plantosos i tenen una bona esponera. La seva flor, vellutosa, blanca i amb tons rosats, se’ns apareix com una freda flòbia de neu enganxada a les branques vestides de gala.

El seu fruit encara primerenc ens remet a innocents lladronisses comeses temps ençà a sortida d’escola. Pujar als ametlers dels horts propers i endur-se’n un bon grapat d’ametlons, més verds que la porrassa, era per a aquella colla de nins i nines del voltant tot un repte.

Mesos més endavant, les ametles assoliran el seu punt òptim i a l’estiu tornarem a sentir allò de “i que vendreu, enguany, a tomar metles?”. I no només se n’aprofitarà el bessó en rebosteria nadalenca amb els torrons i els massapans, o a manera de refrescant i estiuenc gelat, que també les fulles constituiran una bona teca per a les guardes, els ramats, quan a l’estiu no hi hagi gaire pastura. I la llenya, que crema bé i que serveix per fer mobles. I el perfum... què me’n direu de l’aroma que desprenen els “arbres de neu”?

Una besada! ;-)

Des del cor...

2006-02-14T12:20:00.000+01:00

Des del cor, tot desitjant-vos el millor del món, PER MOLTS D’ANYS! I com diu en Llach: “que la vida us doni un camí ben llarg!”

Una besada grossa i una abraçada fortíssima!

Les veles s'inflaran...

2006-02-12T03:11:00.000+01:00

"Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.”

I tant que s’han inflades, les veles! Durant més de dues hores i mitja hem estat espectadors i partícips d’una gran travessia pels mars d’un passat que ens és molt familiar, tot acompanyant na Blanca, en Saïd, el divertit grumet i tot un conjunt de personatges que ens han fet gaudir de valent d’una música i uns texts meravellosos.

Tot i que ja havia presenciat l’obra feia 16 anys i busques, el seu record era ben present en la meva memòria, a manera de flaix: l’imponent vaixell, algun detall de l’escenografia, algun moment concret de la representació... i fins tot taral·lejar petits fragments de les cançons potser més conegudes: “per què he plorat?” o “les veles s’inflaran” han estat la banda sonora prèvia a l’espectacle d’avui. Un espectacle, no per conegut menys impressionant i més emocionant, tant pel muntatge en si com per allò que s’hi explica.

Aquests darrers dies hem assistit astorats a una nova mostra de dues maneres ben diferents d’entendre el món. Hem pogut copsar l’antagonisme de dos móns ben contraposats, tan propers geogràficament com allunyats ideològicament. Rivalitats, odis viscerals, confrontacions de tota faiçó... que maco seria el món si hi hagués enteniment entre tots els pobles!

Esperem que s’imposi el seny. Que les veles s’inflin i que ens portin pels mars de la pau i la concòrdia!

Una besada! ;-)

108 anys en un minut

2006-02-09T02:16:00.000+01:00

Fa dos dies que madò Magdalena, la padrina de les Illes Balears, ha marxat per no tornar mai més. Amb una trajectòria de 108 anys, ha viscut en tres segles distints i ha estat testimoni de molts d’esdeveniments de la història. Cinc fills, vuit néts, 12 renéts i dos rebesnéts han constituït la seva nissaga.

La partida d’aquesta dona, de cara amable i posat tranquil, ha deixat tot Algaida ben entristit. Però el que és ben cert és que madò Magdalena ha omplert els seus 108 anys de vida, i no la seva vida d’anys.

Al cel sia.

Nit bruixa de sant Antoni

2006-02-03T01:15:00.000+01:00

En aquest món de la tècnica, en què sembla que tot es fa a partir de fórmules i potingues de laboratori, és molt grat comprovar com la gent es mou encara per retrobar-se amb les tradicions, amb els costums de l’avior, amb la festa popular més genuïna. El passat cap de setmana va ser una d’aquestes tan especials ocasions en què la gent que estima la cultura tradicional es tirà al carrer, malgrat la pluja, el fred i les inclemències meteorològiques. Si l’he de qualificar amb una sola paraula no pot ser cap altra que “meravellós”. La idea que fa catorze edicions, si no vaig mal entesa, posà en marxa n’Antoni Torrens, apotecari i dinamitzador cultural de sa Pobla (Mallorca) ja no té aturador. Cada any compta amb més participació, i molts de centenars de persones encerclen en el calendari el darrer cap de setmana de gener i el reserven per a aquesta trobada i punt d’encontre entre tantíssimes de persones, tant d’un costat com de l’altre del Mirall, que estimen i conreen tot allò que ens identifica com a poble.

Enguany he tengut la sort de poder participar-hi en rigorosíssim directe, i no només com a espectadora. Si divendres 27 a vespre el concert de la coral Espígol, de Gràcia, i de la coral de sa Pobla (Mallorca) em va fer tocar amb un dit en el cel i em va fer vessar qualque llàgrima d’emoció, el que vengué després no fou menys intens i important. Als Lluïsos de Gràcia, i a força de pegar qualque colzada i de rebre més d’una trepitjada a causa de l’estretor del lloc, poguérem ballar una mica al ritme del felanitxer S’Estol des Gerricó. Llàstima que el CAT (Centre Artesà Tradicionàrius) estigués en obres i no es pogués disposar del seu local, que al triat per a divendres l’espai per ballar era ben minso.

L’endemà, dissabte 28, posàrem en pràctica una peregrina idea: ensenyar a ballar boleros, jotes i fandangos a qui en volgués aprendre, en el local de l’Orfeó Gracienc... però això a càrrec de n’Amparo, mestra de ball de bot, que una servidora en sap pels folres, encara, tot i que qui fa tot quant sap no està obligat a més! Ens arribàrem a reunir una vintena de balladors... bé, en realitat hauria de dir 19 balladores i 1 sol ballador, que l’element masculí no va ser gaire nombrós, aquesta vegada. Varen ser tres hores i mitja molt ben aprofitades i divertides... i si no va ser així, els qui hi éreu ja ens ho fareu a saber per a l’any que ve! Després de l’obligació, la devoció: un bon dinar per recuperar forces i una llarga sobretaula amb cançons i rialles vengudes de pertot arreu dels Països Catalans. En sortir... “Es podran encendre els foguerons tot i la pluja?” I tant que sí, que els poblers són caparruts de mena! I dit i fet! Després de la recepció d’autoritats a la Seu del Districte i de la interpretació d’algunes cançons per part de la coral de sa Pobla, cercavila de circumstàncies, que l’aigua deslluí la passejada, i a fer festa s’ha dit! Amb el so de xeremies, flabiols i tamborins i amb la cançó de Sant Antoni per bandera, uns ben experimentats “fogueroners” encengueren la flama que tenyí d’espurnes de llum i colors la foscor del cel gracienc. El foc apaivagà el fred de la nit, i tots, al seu voltant, férem pinya entorn d’una manifestació popular transmesa de generació en generació. Els ximbombers i els cantadors poblers... la veu del poble a l’abast de tothom!

I la pluja, envejosa de la festa, no es volgué perdre ni un sol detall! La ballada de la nit s’hagué de suspendre, i S’Estol des Gerricó i Es Revetlers hagueren de girar en coa i anar a la recerca d’aixopluc en els locals de la Vila.

L’endemà, els raigs d’un sol ben vitenc entraren per la finestra, ens donaren la benvinguda i ens digueren FINS L’ANY QUE VE!

Una besada! ;-)

Tornar a néixer

2006-01-22T22:21:00.000+01:00

Amb els pèls de punta i la pell de gallina... Així m’he quedat en saber-ho. No me’n sé donar passada!

Quan ens acomiadàrem vaig tenir un pressentiment i et vaig recomanar prudència i ulls espolsats, com saps. Em digueres que tendries esment, com sempre, que no fa dos dies que condueixes. Qui m’havia de dir anit passada que en deixar-te faries una becadeta d’una mil·lèsima de segon mentre conduïes i t’encastaries al costat de l’autopista!

Quan m’ho has fet a saber un calfred m’ha recorregut el cos i el cor se m’ha accelerat. Sort en tengueres de poder controlar el volant i que la cosa no passàs a més, que el cotxe tendrà remei, però una vida, ni la teva ni la de ningú, no es paga amb tots els doblers del món. I és que ahir a la matinada vares tornar a néixer!

I sí, tens tota la raó: la vita è bella!

Una abraçada molt forta!

Sant Antoni i el Dimoni

2006-01-16T01:22:00.000+01:00

El combat és a punt de començar. Com cada any, fidel a la seva cita, torna Sant Antoni. Com cada any, fidel a la seva cita, el dimoni li surt a camí. La batalla és a punt d’iniciar-se. Qui la guanyarà? Evidentment un dels barbuts del mes, el patró dels animals!

Per molts d’anys!

Una besada! ;-)

Cocarrois

2006-01-11T03:08:00.000+01:00

COCARROIS

Ingredients (per a la pasta): 400 g de saïm, dues lliures d’oli, dues lliures d’aigua, i la farina que prengui. Preparació: S’agafa la farina, l’oli i l’aigua –que ha de ser un poc teba– i es pasta tot. A dins s’hi posa la verdura, la qual haurem preparat amb oli, espècies, sal, pinyons i panses, i es doblega la pasta en forma de mitja lluna, tancant-la amb pessics, perquè s’afegesqui bé. Els cocarrois han de coure devers 3/4 d’hora.

COCARROIS BEN MALLORQUINS

Ingredients per a la pasta: mig quilo de farina, un tassó d’aigua, un tassó d’oli; si vols fer la pasta dolça, dues cullerades de sucre. Ingredients per al farciment: bledes, espinacs, un poc de col, colflori i un parell de sofrits. Preparació: primerament es tallen les bledes i els espinacs molt prims, es posen dins un recipient i se salen. Dins un altre recipient es talla la col i la colflori amb els sofrits, tot tallat molt fi. Es fa la pasta; després es premen les bledes i els espinacs, es mesclen amb la col, s’hi posa un poc d’oli, sap i pebre bord, es remena fins que quedi ben mesclat, es fan els cocarrois –s’hi poden posar panses– i s’enfornen.

COCARROIS DE PATATA I CEBA

Ingredients: dues tassetes d’aigua, una de saïm fos, una d’oli, un vermell d’ou, la farina que es begui. La pasta ha de ser forteta.Per a omplir-los es talla ceba prima per llarg, patata nova prima com per truita, trossets de carn magra i xulla; es trempa la ceba amb sal, i al cap de minuts es prem, es mescla amb la patata i s’assaona amb sal, pebre bo i oli. S’omplen els cocarrois amb les tallades repartides, i es couen a forn fluix.

COCARROIS DE TONYINA

Ingredients per a la pasta: 250 g de farina fluixa, mitja tasseta de llet, mitja de vinagre, mitja d’oli, un poc de sal. Ingredients per a omplir-los: 200 g de tonyina amb oli, 200 g de pebres vermells torrats, 100 g d’olives verdes sense pinyol, 2 ous bullits. Preparació: la pasta es deixa reposar dues hores coberta amb un pedaç. Es torna a pastar, s’estira amb un aprimador i se’n tallen rotlos de devers 12 cm. Es piquen tots els ingredients, es mesclen bé i se’n posa una cullerada dins cada rotlo. Es banyen les voreres amb aigua freda, es dobleguen, i amb les punxes d’una forqueta s’afegeixen. Es poden coure al forn o fregir amb oli abundant.

I bon profit!

Una besada! ;-)

Tornem-hi, Tonina!

2006-01-09T17:45:00.000+01:00

Tornem-hi, Tonina! o Sant Tornem-hi, és el “crit de guerra” que hem fet servir avui per tornar a la nostra feina de cada dia, donau-nos, Senyor, després de tantes de jornades de vida ociosa. Bé, “ociosa” és un dir, que durant aquestes dues setmanes de vacances hem pogut fer alguna de les cinquanta mil coses pendents de portar a la pràctica i que no tenien res a veure amb la tasca per la qual ens paguen al cap del mes. I això, vist amb perspectiva, no sé si és millor o pitjor... en qualsevol cas és diferent!

Reprenc el fil... Ja som Sant Dilluns, aquest el primer dia hàbil després de les vacacions nadalenques. La veritat és que ja ens feia ganes tornar a la vida “normal”, a la monotonia, si tant voleu, del dia a dia. Els dies de descans, amb els dinars i sopars amb tota la família al voltant de la taula, les trobades amb els amics que, com diu la cançoneta del torró, han tornat a casa por Navidáaa, les felicitacions, els brindis copa alçada, les inacabables sessions de jocs de sobretaula, les anades i vengudes, els concerts i molta de festa, en resum, han arribat a la seva fi. O no ben bé, perquè en un tres i no res serem a Sant Antoni i... però això serà tema d’un altre post!

Una besada! ;-)

Nit de Reis, nit d'il·lusió

2006-01-05T19:42:00.000+01:00

Fa temps que vaig deixar enrere la infantesa, si més no això diu el meu DNI, però any rere any la nina que segurament port a dins ressorgeix amb força cada 5 de gener, en la nit dels Reis. Tal dia com avui no puc evitar recordar dos moments molt concrets de la meva vida, i que, com gran part dels fets que m’han passat alguna vegada, tenen relació directa amb la música: un es va donar durant alguns anys seguits; l’altre, dia 5 de gener de 1979 a migdia. En el primer, record clarament que quan a casa em demanaven què m’havien de portar els Reis sempre responia el mateix: “un pianoooo!” I sí, certament que me’l portaven, el piano, però... no com el que jo volia! El pianet aquell, amb plastificades tecles de colors estava bé, sí, d’acord, però... no era el que jo volia! I és que els Reis d’aquells anys eren més “magres” que “magos”, si va a dir ver! Pel que fa al segon record es tractava d’acomplir una il·lusió treballada amb molt d’esforç des de feia mesos. Volia una guitarra acústica, baratera, no us penseu. Si bé havia fet de formigueta durant tot l’any anterior, el dia de la veritat, a migdia, vaig tenir seriosos dubtes sobre la conveniència de tal adquisició en aquell precís instant, ja que dues setmanes enrere havia mort mon pare. Una persona molt especial a la meva vida se’n va adonar, d’això, i em digué: “nina, tanmateix no tornarà, ell... “escriu” la carta, va!, que ja és migdia i en un tres i no res tancaran la botiga”. I així ho vaig fer. Quan vaig arribar a casa les nostres mirades es varen creuar, ens vàrem somriure tendrament, vaig treure a guitarra de la funda i li vaig dedicar una cançó. Va ser un gran regal per a totes dues!

Fa una estona m’han fet un preciós regal via @mailet. Algú ha volgut compartir amb mi la seva nit de Reis. Quan escric aquestes línies plou i fa una fretada espantosa. No sé si hi haurà cavalcada, però hi aniré a ficar el nas una estona, per si de cas. Mentrestant li escric la

CARTA AL REI BALTASAR

Estimat Rei d’Orient,
benvolguda Majestat,
en nom de la humanitat
us deman aquest present:
duis-nos un poc de talent,
de bonhomia, un cabàs,
un sol per desfer els cors de glaç,
enteniment en escreix,
de pau i amor, un gran feix
i un estel que ens guiï el pas.

I com em digué un amic fa anys: “que no perdem mai el sentit lúdic de la vida”... Jo hi afegiria: “ni la il·lusió de ser com infants cada 5 de gener”.

Una besada! ;-)

Cap d'any

2005-12-31T18:37:00.000+01:00

En arribar aquestes dates
és hora de fer balanç,
i tots, menuts o més grans,
recordam ses coses grates.
Si algunes de més ingrates
ens han sortit a camí,
esperam un nou destí
que sigui més bo i millor...
Que es NOU ANY dugui claror
i alegria a tot veí!

Valgui aquesta dècima per felicitar-vos i desitjar-vos un any 2006 farcit de pau i tranquil·litat, embolcallat d’alegries i amorosit per la companyia dels éssers estimats.

PER MOLTS D’ANYS!

Una besada! ;-)

Nadal

2005-12-25T03:35:00.000+01:00

Com cada any torna NADAL,
el rebem amb alegria
i recordam cada dia
que és molt més que un ritual.
És sentiment fraternal
que surt espontàniament,
que ens fa enyorar aquella gent
que se n’anà temps ençà...
Quan els tornam recordar

NADAL se’ns fa més present!

NADAL és obrir els ulls a un nou dia. Obrim els ulls a la vida, a cada instant, a cada color, a cada olor, a cada moment, a cada nova jornada perquè cada dia sigui NADAL!

Una besada! ;-)

Salut tenguem...

2005-12-22T15:46:00.000+01:00

“Salut tenguem...”, sentia a dir tal dia com avui quan era menuda. “Salut tenguem... si no és enguany serà l’any que ve”, repetien els grans any rere any. I pensava jo en la poca ambició que tenien, que es conformassin amb “salut” en comptes d’aspirar a treure la Grossa de Nadal! I és que quan la salut, en qualsevol dels seus aspectes, ens manca, tot ens manca. No tenim alegria, les forces ens abandonen, els ànims són lluny, no tenim ganes de fer res... Sobrevivim, sí, però no gaudim plenament de la vida. Anam passant, però no apreciam tot el que de bo ens ofereix el nostre pas pel món.

Avui, dia de la Grossa de Nadal, alguns hauran tengut la immensa sort de “tocar-ne de frescs”. D’altres, la majoria, continuaran amb la cançoneta de cada 22 de desembre: “salut tenguem, que no cansa!”

Una besada! ;-)

Gràcies, GRÀCIA...

2005-12-20T02:04:00.000+01:00

No tenc paraules, encara no crec haver reaccionat totalment. Estic paint-ho encara. Feia temps que no em passava res de semblant, crec que mai de la vida, per altra banda. Estic contenta, satisfeta, emocionada. “Orgullosament humil”, com diria en Pavlovsky, vaig pujar els escalons fins a l’escenari. Allà, quatre persones em somrigueren i em donaren la mà. “Enhorabona”, em digueren. “Moltes de gràcies”, vaig dir jo. I avui, passades més de 72 hores, el somriure continua il·luminant-me el rostre!

Una besada! ;-)

Veus il·lusionades...

2005-12-08T00:57:00.000+01:00

No tenc paraules, la veritat! Qui ens ho havia de dir fa tres setmanes, quan vàrem posar fil a l’agulla i ens reunírem per posar en marxa aquest projecte coral, eh! De la mitja dotzena escassa del primer dia passàrem a dotzena llarga. Avui, amb tres assajos més, hem començat el nostre camí. Com m’hagués agradat poder ser amb vosaltres!... però ja ho sabem, en anar a compte d’altri de vegades les coses no són com un voldria, oi? Sigui com sigui, la cosa ha sortit de meravella! Enhorabona!

Moltes de gràcies a na Xesca. Sense ella “l’invent” no hagués pogut sortir a la llum d’aquesta forma. Gràcies per la seva paciència, pels seus suggeriments, per les seves recomanacions i pels seus doctes consells.

Una besada a tots vosaltres i... ENDAVANT, que això ja no té aturador!

;-)

Speculum Musicale...

2005-11-29T01:55:00.000+01:00

Durant quatre setmanes consecutives, cada diumenge a partir de despús-ahir, tendrem l’oportunitat d’endinsar-nos en un dels períodes musicals que més ens agraden i pel qual sentim quelcom molt especial i mal d'explicar: el barroc. Dins la programació del II Festival Speculum Musicale, l’auditori del Conservatori Superior de Música i Dansa de les Illes Balears serà l’escenari d’un seguit de concerts interpretats amb instruments històrics. El primer va ser preciós. Els violins primers, violins segons, violes, violoncels i contrabaix de l’Orquestra Barroca de Mallorca, dirigida pel concertino Barry Sargent, es donaren la mà per fer el Concert per a violoncel, de Luigi Boccherini. Un jove solista, Astushi Sakaï, donà vida a l’instrument amb una sonoritat coneguda, dolça i vellutada.

Tancant els ulls em vengué al cap la imatge del vendrellenc Pau Casals, amb el seu posat tranquil i enèrgic alhora, abraçant amorosament el seu inseparable violoncel per fer-ne sorgir una cascada de belles melodies bachianes. Continuà el concert amb l’actuació d’una jove i excepcional soprano que, amb una veu prodigiosa, interpretà, també de Luigi Boccherini, l’Stabat Mater.

En el mateix instant que Maia Planas començà a cantar es creà una atmosfera màgica al nostre voltant. Els meus amics i jo ens miràrem. No ens calgué fer cap comentari. Les nostres mirades es parlaren sense necessitat de dir cap paraula. Hi degué tenir a veure el nom del festival, potser? Speculum... Mirall...

Els propers concerts aniran a càrrec de l’Ensemble Leslie, amb obres de Boccherini, Mozart, Haydn i C.P.E. Bach; Roel Dieltens, amb obres per a violoncel barroc de Bach; Lola Casariego (mezzosoprano) i Rumiko Harada (fortepiano), amb obres de Boccherini, Haydn, Rossini i Brahms.

Sense música no hi ha vida, sense vida no hi ha música!

El regal d'un somriure...

2005-11-22T17:29:00.000+01:00

Avui, poc abans de migdia, l’he anada a veure. No sabia si la trobaria aixecada. Les seves germanes m’han dit que no, que estava colgada, que al dir seu el llit li dóna conhort. Ella està convençuda que si jeu molt es curarà abans. I així serà, si ha de ser.

La meva amiga S. té càncer, i ho sap. La seva lluita va començar fa tres anys, amb un bonyet al coll. Després de les pertinents sessions de quimioteràpia la cosa va remetre. Reprengué les seves múltiples activitats i tornà a fer vida normal. Ara, al cap de tres anys, el mal ha tornat a fer-se present. Na S., té una gran confiança en els metges que la porten, i la seva fe l’ajuda a encarar la malaltia amb valentia, resignació i paciència a parts iguals.

Durant l’estona que li he fet companyia hem parlat de tot i de no res, hem fet repàs d’activitats que havíem fet plegades i hem tengut un pensament per a l’amiga comuna, a qui té molt present i viceversa. No ens n’hem pogut estar de regalar-nos un gran somriure. En aquest precís instant els ulls li han brillat amb més força que mai!

Una besada!

Es pont des tren...

2005-11-13T23:56:00.000+01:00

Quan t’has acostumat a veure centenars de vegades una imatge acaba per fer-se’t molt propera i familiar. T’acompanya tot seguit; saps que hi és, allà, tot esperant-te, i que és difícil que se t’esborri de la memòria. Aquest és el cas de llocs molt concrets, d’indrets i racons que hem trepitjat tantíssimes de vegades que ja n’hem perdut el compte. Sovint, però, per motius que ens fugen de l’enteniment i que no som capaços d’entendre, aquests referents desapareixen per sempre més en benefici (?) del progrés.

Això li ha succeït a un paratge urbà ben conegut per tots els meus conciutadans: es pont des tren, un altre símbol de la meva ciutat que se n’ha anat en orris, un més. Ja fa una setmana que un element arquitectònic conegut per vàries generacions ha estat objecte de la destrucció promoguda pels cappares municipals. No ens ve de nou, és una pràctica comuna en aquests verals i en tants d’altres. No han escoltat la veu dels veïns. Han fet el seu cap envant i ja ho diran, com sempre! Ja la varen ben errar amb el Parc de Ses Estacions, una inversió milionària de les antigues pessetes que si el veiéssiu ara... Tot ha quedat anorreat per donar pas al soterrament de les vies del tren. La doblerada que va costar s’ha donada per ben perduda. La tudadissa de doblers municipals, que surten de les butxaques de tots els habitants de Ciutat, al cap i a la fi, és manifesta.

El pont, obra de l’arquitecte Gaspar Bennàzar, ha desaparegut. No n’han quedat vestigis visibles. El record d’aquest indret es mantendrà per estona. L’hi vaig conèixer tota la vida, jo. Hi vaig passar dos dies després de la malifeta municipal i... ufff! Ara ja no en canten galls ni gallines...

Diu el diari d’avui que de les 258 peces que se n’havien de preservar per tornar-lo a refer (idò per què enderrocar-lo, em deman jo!) se n’han salvat tan sols devers 24... Sense comentaris!

Benvinguda a la vida...

2005-11-07T00:54:00.000+01:00

No fa gaires dies que has nascut a la vida i que has estat una gran alegria per als teus pares. No fa gaires dies que la teva família compta amb un nou membre. No fa gaires dies que has obert els ulls a un món per a tu nou de trinca, a punt d’estrenar...

Això dels naixements és una cosa molt curiosa, trob. Segons en quina família s’esdevengui la feliç arribada, el nounat en qüestió ja té tots els números de la rifa per ser perseguit, encalçat pels paparazzis de totes les revistes de colorins. Si té sort d’esquivar-los, bé pels seus propis mitjans, bé per l’estol de guardaespatles contractats a tal fi i efecte, els haurà guanyat la partida. Però afortunadament NO tots els nounats, nounades, en el cas que ens ocupa, s’hauran de veure a tir de teleobjectiu. Per sort la nounada a qui em referesc no haurà de preservar la seva intimitat enfront dels mitjans de comunicació a causa de la història de la seva nissaga, ni crec que la seva vida sigui el cobejat objecte de desig de la premsa rosa. Si amb el seu treball és digna de sortir als papers i als telenotícies, serà per propis mèrits, perquè en serà mereixent. No, al contrari, la vida d’aquesta nounada transcorrerà per altres contrades, amb persones al seu voltant que l’estimaran no pel que pugui representar en un futur, sinó pel que és ja. Ah, i jo me n’alegraré que així sigui.

Benvinguda a la vida, Eva!

Una besada! ;-)

L'ombra d'una cançó...

2005-11-04T01:36:00.000+01:00

No us sol passar que algun matí, just obrir els ulls, una melodia se us enganxa com una ombra i tot lo dia us acompanya? Avui ha estat un dia d’aquests. Al temps que sonava el despertador, quan el déu Morfeu m’ha abandonat per complet, ha fet acte de presència. Ulls espolsats, començant el nou dia m’ha sortit a l’encontre. Un encontre conegut i reconegut, un bell reencontre, diria jo. Una cançó que em fa posar els pèls de punta cada vegada que l’escolt, que m’emociona... la trob preciosa, realment. Si en teniu ocasió, escoltau-la, em sembla que us agradarà! Us la transcric perquè la canteu amb mi:

LLAPIS SOBRE PAPER

No sé com ni sé per què,
però avui a la nit
m’he desvetllat i he trobat
mil imatges de tu
que envoltaven el meu llit,
i és que ja res no és igual
ningú m’ha estimat
com tu ho has fet.

I llapis sobre paper
t’he hagut d’escriure una cançó
sense saber ben bé què dir-te,
supòs que l’únic que em passa
és que t’enyor.

La nit s’ha omplert de records
que se’n duen la son,
papallones grises que,
missatgeres del passat,
em tornen el teu nom,
i sent que això és tan absurd,
em pensava que t’havia oblidat.

I llapis sobre paper,
tan sols amb la meva cançó,
sense saber ben bé què fer-ne,
supòs que l’únic que em passa
és que t’enyor...

I llapis sobre paper
t’escric una cançó,
sense saber ni com
dir-te que t’enyor.

(Cap pela: “Llapis sobre paper”, dins A pèl. Ona Digital CD-142).

La felicitat...

2005-11-02T16:29:00.000+01:00

Avui és dia 2 de novembre, l’endemà de Tots Sants. Avui és el dia dedicat als difunts, motiu de més d’un record, d’alguna llàgrima, de paraules carregades d’emoció...

Podeu pensar que el títol d’aquest post es contradiu amb el principi del seu contingut. No diria jo el mateix. M’explicaré. Fa una estona he rebut un @mailet que portava idèntic títol. Tot i que no som gens partidària de llegir segons què –dec ser molt triada, en això i en tantes d’altres coses, supòs–, de vegades m’arrisc a obrir algun d’aquests enormes fitxers que, com els acudits, ningú no sap qui ha creat (més que el propi interessat) i que tothom repeteix, o reenvia, en aquest cas. L’arxiu rebut és una petita gran joia. Les seves paraules m’han agradat molt, no debades diu veritats com punys. El tema és la FELICITAT feta efectiva cada instant de la nostra vida, intensament, deixant de banda aquell famós “ja ho veurem”, o aquell “ja en parlarem”, tan conegut per totes i tots.

Supòs que més d’un/-a l’heu rebut, però per a qui no l’hagi llegit mai aquí en té unes cullerades:

- No hi ha millor moment per ser feliç que ara mateix.
- No hi ha un després, ni un camí que arribi a la felicitat, la felicitat és el camí i és ARA.
- Atresora cada moment que vius.
- El temps no espera per ningú.
- La felicitat és un trajecte, no un destí.

Vivim cada moment com si fos el darrer que tenguéssim entre les mans. Eternitzem cada petit moment, fent que cada detall, per insignificant que ens sembli a primer cop d’ull, adquiresqui infinitud i sigui perdurable en la nostra memòria.

Escrivint aquestes idees em vénen al cap moltes d’imatges que han quedat ben registrades a la retina, que feren part del “jo” de persones estimades que ja no són al nostre costat, físicament, però que resten a la nostra memòria. Les volgueren compartir amb nosaltres, les vàrem atresorar junts, les vàrem eternitzar per sempre més. Foren capaços de ser feliços i de fer-nos feliços també a nosaltres.

Fa temps que traspassaren el llindar i no gaudim de la seva companyia, fa temps que no els veim, però sabem que hi són, esguardant-nos, donant-los la mà i dient-nos secrets a cau d’orella... Avui mateix ens han dit que fóssim immensament FELIÇOS!

Un record inesborrable per a tots ells.

Llepolies típiques d'aquesta saó...

2005-10-29T13:29:00.000+02:00

Després de la festa de “les verges”, de la qual ja us vaig parlar fa uns dies, sol ser habitual que els aparadors de les pastisseries i els forns apareguin plens de rosaris. Fets amb bombons, panellets de diferents sabors (ametla, coco, maduixa, cafè, llimona, xocolata...), trossets de carabassat... cada element se’ns presenta ben embolicat amb paper d’un color llampant. Solen ser un dolç regal per als més menuts de la casa. Bé siguin els rosaris més grans o més petits, la patena, de carabassat o de xocolata, que sol ser la més cercada, és d’una mida proporcional a la longitud total i amb una figureta –cromet amb el qual hem jugat de petits, ho recordau?– enganxada en el centre.

Tot i que d’un temps ençà proliferen per les nostres contrades festes en el més pur estil americà, vull pensar que les tradicionals, les que coneixem d’anys i panys, es mantendran per estona. Està molt i molt bé, això dels “haloweens”, però... i d’una bona “castanyada”, què me’n direu?

Castanyes, moniatos, panellets, a les Catalunyes; rosaris, a les Mallorques... elements indispensables per celebrar el dia de Tots Sants amb bon sabor de boca.

Una besada!

Bunyols, vi dolç i serenates...

2005-10-21T01:13:00.000+02:00

21 d’octubre, Santa Úrsula. Si em demanau qui era em sembla que no us en sabré donar gaires explicacions, la veritat, com la majoria dels meus compatriotes illencs, si no vaig errada, però el cert és que, com en d’altres indrets, en celebram la festa de temps ençà, i amb una tradició que es transmet de generació en generació. Informant-me’n una mica n’he trobat la petita història. Tal dia com avui es commemora el sacrifici patit per n’Úrsula, en companyia d’altres al·lotes, de camí cap a Roma des de la Bretanya. La llegenda diu que en total eren onze mil verges, i tot i que el nombre no se sap amb certitud, alguns estudiosos del tema afirmen que no passaven gaire de la mitja dotzena.

Ja fa dies, coes formades al voltant d’una paradeta o de l’entrada d’una botiga o petit comerç ens anuncien que la tradició continua, inalterable, com cada any, això sí, cada vegada a un preu més elevat. Els carrers porten una flaire especial. L’olor dels bunyols, més consumits en aquestes dates que la resta de l’any, es percep d’un bon tros lluny. Ençà i enllà trobam persones que van i vénen amb la bosseta de paper, ben ufanes i amb ganes de menjar-se tan gustosa i dolça teca en un tres i no res.

Els bunyols poden ser de dos tipus: de vent o farcits, i tant d’una casta com de l’altra, sempre són presents a la festa a l’hora de la convidada. Això sí, els de vent, que tenguin forat. Aquests, fregits en abundant oli, ben calent, de moniato o de patata (o mesclant tots dos ingredients, per fer-los retre!), farina, aigua i llevat, i ben ensucrats o sucats en mel, llet condensada o xocolata desfeta en ésser cuits; els farcits, amb crema, nata o xocolata... en qualsevol cas, tot un repte per a les estimades calories! Per acompanyar-los, un bon vi dolç, que ajuda a entrar en calor, si és mester.

A les escoles, des de fa uns anys és costum que els nins regalin un clavell a les nines, i que aquestes els convidin a bunyols o llepolies.

Ja més grans, els al·lots, acostumen de fer serenates a les seves amigues. Les cançons són tan “típiques” com l’arxiconeguda, i mai ben ponderada, Clavelitos, que com tots sabem és moooolt mallorquina! Sort que entre col i col, lletuga, i encara se’n canten de ben vitenques, verdolagues, sovint, i amb un punt d’humor que fa treure els colors a més d’una homenatjada:

Si me dónes lo que vull

jo et donaré lo que vols:

tu vols un paner de figues,

jo vull un plat de bunyols.

Sa cadira plegadissa
que en Pep te va regalar,
sé com la vares guanyar:
jaguda dins sa païssa!

Per fer-te una serenata
set pessetes vaig pagar...
es “bunyol” que no és de pasta,
que me’l vols deixar tastar?

I per acabar, una anècdota, que em va fer riure en llegir-la al diari, però que em sembla a hores d’ara ben patètica. Fa uns dies, a Sineu, una bunyolera, cansada que els neòfits en el tema li demanassin si feia “calamars a la romana” tengué la idea de posar un rètol per indicar quin era el seu producte. No se li ocorregué cap altra cosa que posar-hi: “Donuts de Mallorca”... Sense comentaris!

Nació... (II)

2005-10-18T02:03:00.000+02:00

Per continuar la llista anterior, els altres termes:

Nació i... ema-nació
Nació i... dima-nació
Nació i... recoma-nació
Nació i... reorde-nació
Nació i... oxige-nació
Nació i... concate-nació
Nació i... impreg-nació
Nació i... assig-nació
Nació i... consig-nació
Nació i... cog-nació
Nació i... propug-nació
Nació i... combi-nació
Nació i... racioci-nació
Nació i...fasci-nació
Nació i...incardi-nació
Nació i... coordi-nació
Nació i... afi-nació
Nació i... imagi-nació
Nació i... compagi-nació
Nació i... gemi-nació
Nació i... culmi-nació
Nació i... denomi-nació
Nació i... determi-nació
Nació i... do-nació
Nació i... ento-nació
Nació i... ger-nació
Nació i... autodetermi-nació!

Nació... i altres herbes!

2005-10-15T02:52:00.000+02:00

“Nació” és, segons el Diccionari de l’IEC, “el conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i sovint de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política.” Aquestes ja són en si mateixes paraules prou convincents perquè “a qui correspongui” en prengui bona nota. Per si no basta, vet ací algunes idees que els poden ajudar a veure el que és, per a molts, l’evident:

Nació, sí, però no profa-nació.
Nació, sí, però no trepa-nació.
Nació, sí, però no desoxige-nació.
Nació, sí, però no alie-nació.
Nació, sí, però no resig-nació.
Nació, sí, però no indig-nació.
Nació, sí, però no impug-nació.
Nació, sí, però no expug-nació.
Nació, sí, però no calci-nació.
Nació, sí, però no al·luci-nació.
Nació, sí, però no subordi-nació.
Nació, sí, però no incoordi-nació.
Nació, sí, però no margi-nació.
Nació, sí, però no contami-nació.
Nació, sí, però no elimi-nació.
Nació, sí, però no recrimi-nació.
Nació, sí, però no incrimi-nació.
Nació, sí, però no discrimi-nació.
Nació, sí, però no fulmi-nació.
Nació, sí, però no commi-nació.
Nació, sí, però no abomi-nació.
Nació, sí, però no domi-nació.
Nació, sí, però no extermi-nació.
Nació, sí, però no conjumi-nació.
Nació, sí, però no il·lumi-nació.
Nació, sí, però no obsti-nació.
Nació, sí, però no agluti-nació.
Nació, sí, però no maqui-nació.
Nació, sí, però no dam-nació.
Nació, sí, però no deto-nació.
Nació, sí, però no desento-nació.
Nació, sí, però no conster-nació.
Nació, sí, però no proster-nació.
Nació, sí, però no gover-nació.
Nació, sí, però no subor-nació.

Però tot això, de fet, no són més que... paraules!