Rebotada amb el món i la bolla

Us he vistes arribar a totes tres amb el cotxe. Tu anaves al davant, al seient del copilot, al costat de ta mare; al darrere, la teva germana. No has sortit del cotxe, t’hi has quedada asseguda tot esperant que fos el moment de tornar a emproar cap a casa. La petita, amb les galtetes ben vermelles, venia de jugar a tennis. Li agrada l’esport. Bé, en realitat us agrada a totes dues, i a tu sobretot el ball, si no vaig errada.

M’ha semblat que t’havies aprimat, i li ho he comentat a ta mare, una molt bona amiga de tota la vida. M’ha dit que sí, que t’has tret de sobre una desena passada de quilos. En realitat no et fa lleig, ans al contrari. I això mateix t’ha dit molta de gent: “sí, així estàs millor”, “així estàs més guapa”... Tens catorze anys, et falten pocs mesos per fer-ne quinze, i el fet d’estar una mica grassoneta mai no t’ha fet cap gràcia. Ara, el canvi és manifest. T’he vista la carona més prima, però també he intuït uns ulls una mica trists. Et trobes en plena edat adolescent, i de tant en tant –o de massa en massa– tens qualque enganxada dialèctica a casa. Avui al matí no has volgut prendre ni un tassó de llet perquè t’has discutit amb ta mare. Fa algun temps que has posat en pràctica el “xantatge alimentari”, és a dir, si no aconsegueixes el que vols, al punt deixes de menjar. Ta mare està empipada per això i se sent malament amb tot plegat. Tu ho saps i utilitzes aquest mètode per intentar “guanyar” sempre.

Avui ha estat un episodi més d’aquest serial. No sé com acabarà. Ta mare t’ho ha dit molt clar: “obre els ulls o acabaràs a l’hospital”. No li has rebatut l’argument, ni per bé ni per mal. La darrera paraula és encara per dir.

Una besada molt grossa a totes dues!