Sa monja l'encén i es frare l'apaga

El refrany que dóna títol al post que teniu davant els ulls em ve a la memòria cada any per aquesta saó i sempre fidel a la cita estiuenca. No som animal de calor, jo. L’època estival em fa més nosa que companyia, la veritat, però com que no m’és possible ficar-me dins una cova a hibernar com l’ós Yogui, el personatge animat del parc de Yellowstone, fort i no et moguis hi he de conviure, tant si vols com si no vols.

La monja en qüestió és Santa Margalida, al calendari el 20 de juliol, que sol ser el començament de les calors caniculars; el frare, Sant Bernat, el 20 d’agost, que sol indicar el descens de la temperatura estival. “Per Sant Bernat, tapa-li es cap”, diu el refrany, tot referint-se a l’inici de la minva de calor –oficialment, perquè de cada any dura una mica més!

No m’estranya que en un caramull de països on el sol pega de ple la gent se senti cansada en el precís instant de posar els peus en terra, de bon matí. Si un dia em perd, no em cerqueu a llocs on el bater del sol sigui tan manifest. M’agrada una temperatura més fresqueta, que convidi a agafar qualque peça de roba per primeta que sigui... per si de cas! M’agrada l’olor de la terra banyada, quan ha plogut. M’agrada poder anar pel carrer sense que les gotes de suor em caiguin de catorze en catorze. I malgrat que “a l’estiu tota cuca viu”, m’estim més cent vegades l’hivern, que cadascú és “cadasqual” i no és bo allò que és bo, sinó allò que agrada!

Una besada molt grossa! ;-)

Molta de sort!

Trenta-quatre mesos, gairebé tres anys. Durant tot aquest temps moltes han estat les vegades que hem coincidit.

Cada matí que he entrat a l’oficina el teu somriure m’ha saludat i m’ha donat la benvinguda. Estones per a la petita xerrada, per compartir uns moments abans de començar la meva tasca, i ben esquitxat amb gotes de refinat sentit de l’humor, tan apreciat sempre.

Cada matí que he entrat a l’oficina t’he trobat treballant, els ulls sobre un caramull de papers o vigilant la pantalla de l’ordinador, no fos cas que el document corresponent s’esvaís en un tres i no res i, com per art d’encanteri, la pantalla es quedàs d’un blanc immaculat i les taules, els càlculs i tota la resta se n’anàs en orris.

Si hagués d’emprar una sola paraula per definir-te, aquesta hauria de ser “feinera”, i molt. No hi ha hagut un sol dia, d’entre aquests trenta-quatre mesos, gairebé tres anys, en què t’hagi enxampat perdent el temps, ans al contrari, que sempre has estat enllestint una cosa o una altra, organitzant els fulls per a la firma o arxivant paperassa en el seu lloc corresponent.

Avui s’obre per a tu una nova etapa laboral. Enrere quedaran tots els quilòmetres de carretera acumulats durant un caramull d’anys. A partir d’ara tendràs el teu lloc de feina més a prop de casa, gairebé a tocar de poble. A la paret de la nova oficina potser hi tornaràs penjar els poemes de la teva filla, del teu germà, del teu amic poeta, que tant m’agradaren. Potser les fotos canviaran, i el teu nin ja haurà crescut uns quants centímetres més des de la imatge anterior. Sigui com sigui, segur que impregnaràs aquesta nova aventura professional amb les millors essències del teu jo, un jo que reconec bo, amable i sol·lícit i que hauria de ser un mirall per a tants i tants de servidors públics que pagam de les nostres butxaques.

Molta de sort!

Una besada molt grossa! ;-)

De 10!

Ja fa tres anys que el vaixell “Mytxina” decidí fer-se a la mar, bé en calma, bé en companyia de les onades, tot esquitxant-ne amb força la proa. Un vaixell que començà el seu recorregut a partir d’un viatge a la Xina i que na Maite volgué compartir amb tots nosaltres gràcies a les seves “espurnes de somnis”. Un viatge al qual ens convidà des de la distància física, però tan a prop en el sentiment i en el pensament.

El vaixell ha fet escala en diferents ports. El trajecte de tornada des de la Xina ha possibilitat moltes d’escales en les quals hem pogut ficar dins la motxilla tots aquells tresors que na Maite, inventora-capitana d’aquesta preciosa nau, ens ha regalat. Per això, moltes de gràcies.

Però no només pel viatge virtual compartit, evidentment. Gràcies, moltíssimes de gràcies per tantes i tantes coses: un somriure encomanadís, una orelleta atenta i sempre disposada a escoltar, la paraula amable, el mot escaient, la reflexió oportuna, l’hospitalitat, l’acompanyament, les músiques compartides... però sobretot per l’estimació demostrada sempre des de ja fa un grapat d’anys.

Per tot això i molt més... MAITE, PER MOLTS D’ANYS!

Una besada molt grossa! ;-)

De química i de "química"

Diuen que el feeling es produeix quan sorgeix la química. El cas que vull tractar no va ben bé d’això, sinó de l’altra química, de l’assignatura que va ser per a alguns de nosaltres gairebé tan temible com les matemàtiques, l’os entravessat del batxillerat.

Ahir vaig trobar la meva professora de física i química de l’institut, na Maria Jesús S. Empenyia un cotxet d’infant i anava acompanyada d’una al·lota que vaig suposar filla seva. Dins el cotxet, una nineta que vaig fer de prop d’un anyet, ben eixerida i espavilada i amb uns ullets vius que ho observaven tot detingudament. La vaig reconèixer de seguida. La seva fesomia era la de sempre: el seu cos menut, les seves inseparables ulleres i una cara més rodoneta que aquell ja llunyà curs de 1976-1977. Li vaig sortir a camí i la vaig escometre:

– Hola... Que sou na Maria Jesús S?
– Sí, jo mateixa, però...
– Vaig ser alumna vostra a l’institut.
– Què dius? Però si fa ja...

La seva cara va dibuixar tot d’una un somriure de tall de síndria d’orella a orella. La sorpresa, barrejada amb una certa dosi d’incredulitat, va ser majúscula. Em demanà qui era jo i ens posàrem a xerrar un momentet, tot anant fins a la parada de l’autobús.

– Ai, però si éreu unes ninetes, aleshores...
– Sí, i una mica negades per a la formulació, en el meu cas, per cert...!

Es va interessar per com m’havia anat a la vida. Li va fer il·lusió que em recordàs d’ella després de 31 anys bons. I a mi també de veure-la, la veritat.

I així com de molts de professors no en guard gaire record, ni bo hi dolent, d’ella sí, a l’igual que d’altres persones que tot exercint la docència en uns anys difícils amb cert regust encara d’essències del passat aconseguiren que es produís la “química” que després en alguna mida va fer niu en el meu interior.

Amb aquest encontre tan casual en ple carrer, vaig pensar que casos com aquest demostren ben a les clares que l’ensenyament no es basa únicament en el fet d’impartir una assignatura, sinó en la qualitat humana de qui la imparteix, en tot allò que algú et pot ensenyar sovint sense proposar-s’ho i que t’acompanyarà durant tota la vida. I na Maria Jesús, ja jubilada, pertany a aquest grup a dreta llei: professora de química i amb una “química” molt especial!

Una besada molt grossa! ;-)