Maltractament lingüístic

Na Saïda Saddouki, amb la denúncia feta,

juntament amb en Tomeu Martí, portaveu de l'OCB.

Fa un grapat de mesos vaig tenir l’oportunitat de compartir amb vosaltres, hipotètics lectors, unes reflexions sobre l’arrelament lingüístic d’una persona amb qui havia coincidit feia uns quants dies, na Saïda, una al·lota magribina a qui vaig examinar de català per a ocupar un lloc de feina.

Bé, idò na Saïda, tal com explicava en el meu post de dia 15 de febrer d’enguany, ha fet un esforç d’integració lingüística digne de tenir en compte. Quan sortí del seu país, el Marroc, ignorava per complet que a Mallorca es parlàs una llengua anomenada català. Quan posà els peus a l’Illa, la sorpresa d’aquesta descoberta fou considerable. A poc a poc es va anar enamorant d’aquesta nova llengua, desconeguda per a ella fins aleshores. Posà colzes i aconseguí que el català no fos una imposició, sinó una eina útil per arribar a ser una més entre la nova comunitat de parlants que li donava la benvinguda i que volia que s’hi sentís a gust.

Na Saïda s’ha afanyat a aprendre aquesta nova llengua de què mai no havia sentit a parlar. N’ha fet la seva targeta de presentació, fins al punt que la seva competència lingüística és cent vegades millor que la de molta de gent catalanoparlant de tota la vida. I precisament aquest amor a la nostra/seva llengua li ha passat factura, però no perquè ella –i perdonau l’expressió– li hagi fet el salt, no, ans al contrari, sinó perquè a segons quins elements de la societat l’exemple d’aquesta persona els fa més por que una pedregada. Fa devers dues setmanes, i en qualitat d’intèrpret i traductora de berber i àrab al castellà, es presentà a les dependències de la Guàrdia Civil, a Palma, i...

– Bon dia, tenc cita amb el capità sr. Bartolomé, amb motiu de prestar servei de traduccions.

– A mi no me hables en catalán. Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te entiendo —porque hablas raro—, no te puedo dejar pasar. Así que...¡ tú decides!

El tracte rebut va ser del tot descortès, desconsiderat i prepotent, fins al punt d’haver de sentir com li deien “mora catalanista” pel fet de parlar “aquella cosa tan estranya”, segons l’agent: “El catalán no es ninguna lengua”–digué, i es queda tan a pler!

El capità acabà de posar la cirereta al pastís amb unes tan poc delicades paraules com aquestes:

– “A mi me parece vergonzoso que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado y, encima, ¡vienes tú a defenderlo! (...) Lo que me faltaba: una mora catalanista! (...) Si quieres el catalán,¡pues quedaté con él! (...)¡Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!”.

La cosa no ha acabat, hi ha una denúncia pel mig. Na Saïda ha estat protagonista involuntària de tot aquest enrenou, que li ha suposat la pèrdua d’un treball pel simple fet de... parlar en català!

Saïda, no claudiquis. Saps que n’hi ha molts que et donam tot el nostre suport! Endavant!

Una besada molt grossa! ;-)

Músiques compartides

Faig una mica tard, el bus s’ha fet esperar una estona. Tan bon punt s’obre la porta, uns sons coneguts es fan presents a la meva oïda. M’acost a la plaça i ja no hi trob ni una sola cadira lliure. Tant se val, perquè la música comença a fer el seu efecte i és millor romandre en peu per poder deixar-se anar. Hi trob gent coneguda. Ens saludam i compartim melodies, cançons, cadències, petites coreografies –que no ens donaran mai el pa!–, mamballetes i rialles. El concert és ben interessant, car la música àrab ens entusiasma. Avui li toca el torn a l’Orquestra Àrab de Barcelona, una formació que consta de set integrants nascuts a llocs de l’àrea geogràfica mediterrània tan propers i tan desconeguts entre si alhora com el Marroc, Grècia i Catalunya.

Violí, veu, llaüt àrab, percussió, teclats, baix i algun altre instrument que ara mateix em deix involuntàriament dins el tinter, ens ajuden a copsar l’essència dels dos caires d’aquesta música que tenim avui l’ocasió d’escoltar… i de sentir: l’íntim, un cant espiritual de sons i de veu en perfecta comunió vers l’ésser suprem; i el més joiós, fresc, desenfadat, fusió d’estils a manera d’invitació que ens fa gaudir de ritmes que ens envolten i ens fan partícips de la festa.

El públic assistent, barreja de cultures de banda i banda de la mar. El resultat de tot plegat, una perfecta simbiosi entre persones de diferents orígens i amb llengües diferents, que s’han agermanat aquest horabaixa sota la immensa calor agostenca per gaudir d’un fet musical vital i engrescador i ple d’esperança.

Una besada molt grossa! ;-)