giragonsa

aquí comença la meva singladura per les sovint proceloses, sovint tranquil·les aigües del ciberoceà... que cada jornada de navegació prengui el rumb adequat i que em dugui a bon port... vols navegar amb mi?

Nom:
Ubicació: un racó de món, Països Catalans

Poques coses més a dir que encara no conegueu

diumenge, de juliol 22, 2007

XXVII Mostra Internacional Folklòrica de Sóller


Qui els havia de dir als promotors d’aquella primera Mostra Folklòrica de Sóller que amb el temps i una canya l’esdeveniment arribaria a assolir tanta de volada! Enguany ha arribat a la vint-i-setena edició i ha comptat amb el major nombre de grups participants al llarg de la seva història. Balladors, cantadors i sonadors provinents de llocs tan dispars com Albània, Astúries, Burundi, el Perú, l’Argentina, Portugal, l’Illa de Pasqua o Mèxic, s’han agermanat al llarg de gairebé una setmana amb el mallorquí grup Aires Sollerics, organitzador de Sa Mostra.

Cada dia s’han fet diferents tallers per compartir un coneixement teòric sobre ball o sobre un aspecte musical concret. Ja a la nit, els grups s’han repartit per alguns punts de l’Illa per donar a conèixer el seu repertori de danses i músiques.

Dijous feren una petita mostra dels seus balls al Parc de la Mar, a Palma, en un escenari situat sobre les aigües del llac. Al fons, la impressionant silueta de la Seu, ben il·luminada, ens oferia una imatge de serenor, com a contrapunt de l’atordidor so dels tambors africans, de la sensualitat del tango argentí, d’unes per mi desconegudes danses precolombines a càrrec del grup mexicà o del corprenedor moviment atlètic dels balladors de l’Illa de Pasqua.

A la mínima possible, bones mamballetes tot acompanyant el ritme de la música. En sortir els representants mallorquins, més d’un/-a comprovà que els peus adquirien vida pròpia, i que maldaven per seguir els punts ja coneguts d’un bolero o d’una jota ben vitenca.

Tot arriba a la seva fi, Sa Mostra i aquesta petita crònica. Ja ho sabeu, si en teniu talent, l’any que ve ens hi tornarem a trobar. Que no pari la música!

Una besada molt grossa! ;-)

dimarts, de juliol 17, 2007

I avui, sense pluja


És un calorós dissabte d’estiu. Fa un vespre de pluja. Has quedat per sopar amb uns amics. Es fan més de les 21.30 h i ell no apareix. Ja t’havia avisat que tenia feina i que probablement no arribaria abans de les 22.00 h, però és que tens tantes de ganes de veure’l que...

Passa una estona –tu l’has viscuda com si hagués passat un segle i mig– i sona el porter automàtic. “Ja és aquí!”, penses. “Acompanya’m a la porta, que no el conec”, diu la mestra. “Sí, i tant!”, dius tu.

Sents com puja l’ascensor. S’atura a la setena planta. La teva cara és un somriure permanent. Han passat mesos des de la darrera vegada i la il·lusió de l’encontre es fa palesa en tu amb tota la seva esplendor. L’ascensor arriba al seu destí. S’obre la porta. Ell en surt, et saluda cortesament i educada i et fa dues besades, i igualment a la mestra, a qui li presentes. Pensaves que la trobada seria d’una altra manera, molt més efervescent, però... millor això que no res, oi? “Estàs bé?”, et pregunta la mestra a cau d’orella. “Sí, ho estic, no et preocupis... entrem”, respons tot xiuxiuejant.

Entrau al pis i us dirigiu cap al menjador. Fas les presentacions de rigor. Degudament presentats i saludats, us entaulau tots vuit, ben disposats a sopar, que ja n’és hora. Compartiu uns magnífics plats, un vi i un cava excel·lents i una agradabilíssima companyia. La celebració ho requereix. Continua plovent.

Un llibre, un mirall, un poema... i a les postres, música. T’asseus al piano i fas un duet amb la mestra. La lluna, des del cel estant, dirigeix el petit concert. Mentrestant, algú immortalitza la vetlada amb unes fantàstiques fotos. “Ja us les passaré”. Algun temps després li dius que te les enviï... però totes menys una, i així ho fa. La pluja segueix humitejant el carrer.

Sortiu tots dos al balcó. Compartiu mots i cigarretes. No hi estàs malament, amb ell, tot i que tal vegada les expectatives creades a priori no s’adiuen gaire amb aquell moment.

Les hores passen entre converses, somriures, mirades, complicitat... El temps empitjora, els llamps il·luminen el cel. La fugissera imatge plàstica que trenca la negror de la nit és acompanyada pel brogit dels trons, so de timbales etèries que retruny dins el cor. El rellotge continua el seu camí. Són prop de les 2.00 h de la matinada, és hora de fer un pensament. La tempesta no té l’aire d’amainar. Et diu que ha de marxar, que demà, ja avui, ha d’anar a treballar. “Ja marxes?”, li preguntes. “Sí, estic fet pols”, et respon. “Ens direm coses...”, dius. “I tant que sí!”, diu ell.

Arriba el seu aniversari. El felicites, però no et demostra el caliu desitjat. La desil·lusió s’apodera de tu. Què pots fer perquè la cosa rutlli? De quins recursos disposes? No hi ha reciprocitat de sentiments, i, tot i un gran dolor a l’ànima, t’adones que ha arribat l’hora dels adéus.

Un mes, dos, tres... Canvies de calendari. Durant tot aquest temps, el silenci. Has decidit fer una passa endavant, tot i que potser et faci més mal que bé. El felicites novament. Es queda descol·locat. Al poc temps reacciona. “Ostres, moltes gràcies, no m’ho esperava, la veritat!”, diu tot rient. “Mira, m’ha fet il·lusió, això és tot”.

Segurament no hi haurà més paraules entre vosaltres, però tu tenies la necessitat de comprovar que estaves en el bon camí. I segons m’has explicat, hi estàs... I avui, sense pluja: avui amb un dia ben resplendent!

Una besada molt grossa! ;-)

dimarts, de juliol 10, 2007

Un bon sopar

Fa alguns mesos us vaig parlar de na Candelaria, tota una senyora d’ètnia gitana que conec des de fa anys. Bé, idò avui l’he trobada pel carrer, que havia anat a visitar uns parents que encara viuen al barri, i m’ha explicat que ha estat uns dies a ca la seva germana, a Torrejón de Ardoz. Tant l’una com l’altra gaudeixen molt de fer-se visites mútuament, tot i que no sigui amb la freqüència que voldrien totes dues. Enguany na Candelaria hi ha viatjat sola. Ha deixat en mans del seu germà Braulio el negoci de venda de roba als mercats i ha tocat el dos cap a ca na Remedios. Els “xurumbels”, na Baldi, en Remigio, na Lola, en Ramiro i na Carmela, han quedat a cura de la cosina Mercedes.

Quan na Candelaria va a ca na Remedios és festa grossa, com solem dir, i mai no hi va amb les mans buides, que no és qüestió d’anar a fer caramull, certament. Per això sempre li sol portar algun detall, una petita sorpresa que li faci recordar la seva vida a l’Illa –no debades na Remedios hi visqué abans d’anar a fer el niu a terres peninsulars. Tot i que en la seva família tenen una tradició culinària pròpia a partir dels seus avantpassats, mai no han fet cap lleig al menjar típic mallorquí, que els agrada molt, i quan les dues germanes es reuneixen, en companyia de la resta de parents, sovint preparen plats típics illencs. Enguany, segons m’ha dit na Candelaria, li ha tocat el torn a la coca de trempó, amb tomàtiga, ceba i pebre verd. Quan m’ho ha dit m’ha fet gràcia, la veritat, perquè me les he imaginades a totes dues, dins la cuina, davantal posat, pastant i tallant la verdura. I és que ni el paladar ni l’estómac no fan distincions a l’hora de pegar queixalada, tot i que com tots sabem “no és bo allò que és bo, sinó allò que agrada”.

Els seus dies de descans s’han reduït a una setmana, segons m’ha dit, però sé del cert que deuen haver estat ben plaents, perquè la seva cara de felicitat no m’ha indicat el contrari. De ben segur que aquest encontre ha estat molt satisfactori per a totes dues.

Estic contenta d’haver parlat amb na Candelaria, de saber que na Remedios i la resta de família estan bé, i que se senten perfectes ambaixadores gastronòmiques capaces de cuinar plats illencs en plena península Ibèrica. Ves quines coses, oi?

Una besada a ambdues germanes! ;-)